Lluís Llach: el cant de les dones lliures, la veu d’un país

“Entre la novel·la i la memòria d’uns recitals que encara ressonen.” Lluís Llach ens sorprèn de nou amb El llibre daurat, una novel·la històrica que rescata la saviesa ancestral de les remeieres i denuncia la persecució que van patir per la seva llibertat i independència. Al llarg de quatre generacions, en un comtat fictici anomenat Montalt, Llach fa viure personatges que simbolitzen la resistència femenina davant un poder patriarcal que les volia sotmeses o silenciades. Amb una prosa rica i documentada, l’autor desmunta mites històrics i posa en relleu un racisme de gènere que, com ell mateix diu: “El racisme no comença a la pell, sinó al sexe. Moltes d’aquestes dones lliures van ser culpades no pas per bruixeria, sinó per la seva independència.” Aquest llibre m’ha commogut profundament. Però la seva lectura també m’ha fet reviure emocions més personals: aquells recitals al Municipal que vam compartir amb ell enmig d’un silenci col·lectiu intens. Sempre li demanava que toqués Companys, no és això, perquè, malauradament, encara avui és més vigent que mai. Amb en Lluís he tingut complicitats, admiració, silencis, i una mirada neta cap a la llibertat i la dignitat del nostre país. La seva música m’ha acompanyat en moments decisius, però també en la intimitat de casa o en el silenci del mar de Palamós, on ressona aquell vers tan senzill: “El meu país és tan petit…” I gairebé sempre hi veig Un núvol blanc avançant lentament, amb la imatge serena de la dolçor de la Laura. Gràcies, Lluís. Saps que la meva admiració i complicitat amb tu sempre han estat vives. I ho són encara. Per ser. I per continuar sent. “Allò que val és la consciència de saber-se fidel a uns orígens, i haver volgut arribar més lluny sense trair-los”, Miquel Martí i Pol.