Adeu, Europa

La Unió Europea ha fet durant dècades una mala política interior (només cal veure l’agrària i la cultural) i, evidentment, exterior. D’aquesta, i més que mai, n’estem patint les conseqüències. Des de fa dècades, els nostres governs –el de la UE i els de la majoria dels seus estats– es van llançar sense condicions als braços –armats– de l’oncle Sam i a tot el que provenia d’ell, empassant-se cultura (les pel·lícules de TV són gairebé totes, encara, superproduccions nord-americanes, sempre violentes) i la manera bipolar i de confrontació particular que té de veure el món, fent allò que no va voler fer el filòsof i polígraf Jean-Paul Sartre, simpatitzant comunista, en refusar el premi Nobel de Literatura l’any 1964 per evitar que l’adscriguessin a un bàndol dels dos de l’anomenada guerra freda: els que representaven els Estats Units i l’URSS. El govern dels Estats Units ha dictat les seves polítiques i la seva acció exterior a una Europa (aquesta “vella –i bella– dama”) que a més de central i nòrdica també és mediterrània i oriental, i que ha vist com se l’aïllava de les seves relacions naturals i històriques amb altres zones de la Mediterrània (el Magreb, Egipte i Llevant), on només reconeixen el seu aliat, Israel, causa tot plegat d’una política de confrontació contrària als nostres interessos i altament perillosa a llarg termini. Mentrestant, a la colla de buròcrates encegats que ens administra no se li acut altra cosa que anar posant paquets de sancions a Rússia, en lloc de relaxar-se, reflexionar i teixir aliances amb la mateixa Rússia i amb altres estats d’Àsia i també d’Àfrica, d’importar-ne béns (cereals, gas, minerals...), cultura (música, literatura, filosofia...) i maneres diverses d’entendre la vida i de veure el món.