I el català va reculant...

La situació del català avui dia és complicada. A tres zones no es reconeix el català com a llengua oficial ni pròpia (Franja de Ponent, Catalunya Nord i l'Alguer). A Andorra, que és un estat, el català és l'única llengua oficial. Tot i així, et pots trobar dependents que no el parlin, és molt difícil trobar productes etiquetats en català i impossible veure pel·lícules de cinema en aquesta llengua.

A Catalunya tot just avui dia sembla que els catalans tenen el deure de saber el català. Aquí la llengua vehicular a les escoles és el català tot i que alguns professors fan el que volen igualment, i és que, després de l'última retallada de l'Estatut, ho poden fer.

Al País Valencià la situació és molt pitjor ja que els dos partits espanyols, el PP i el PSOE, estan fent una forta política per dividir la llengua per allò del divide y vencerás. Se'm fa especialment dolorós que el Sr. Camps hagi iniciat un procés per eradicar la línia en valencià del sistema educatiu en favor d'un sistema que pretén impartir un terç de la càrrega lectiva en castellà, un terç en valencià i un altre terç en anglès. A les Illes Balears s'està debatent un nou Estatut que només obligaria a fer un mínim d'un 33% de les classes en català.

La resta de Països Catalans no tenen educació pública en català. A la Franja de Ponent i a la Catalunya Nord existeixen les Escoles Bressola, escoles privades en català i, per tant, molts alumnes el poden aprendre, encara que no tants com voldrien, ja que necessiten diners per poder fer més classes.

Hem d'entendre també que no podem normalitzar la llengua dins un Estat que no vol que ho fem i que diàriament l'agredeix.

Continuo pensant igual que Gaudí, que va dir que “sense independència, no hi ha possibilitats de crear, a Catalunya, una política justa, honesta i regenerada”. I Catalunya només ens té a nosaltres.