La crisi i els efectes col·laterals

Que tenim una crisi de campionat és una evidència que ja no discuteix ningú.

Avui, però, ha estat un dia especial. He viscut, per triplicat, els efectes col·laterals d'una crisi que mai es veuran reflectits en les baixades i pujades de les borses.

Estava aparcant a Girona entre dos cotxes quan, de sobte, sento un clàxon. Era el conductor del cotxe de darrere que em diu que he fet un bony al seu cotxe. Jo li dic que no l'he tocat i que estic a més d'un metre del seu parafang. Em fa baixar i m'ensenya un desperfecte enorme, que, a més, ja estava rovellat. Esclafo a riure. Ell entén que no cal insistir.

A la tarda, en pagar el cafè, em tornen malament el canvi. Perdoni, em diu, m'he descomptat... potser sí, però a favor seu!

I, quan per fi arribo a la meva ferreteria habitual, la trobo tancada. “Fa temps que hi perdien diners; la gent, amb la crisi, va a comprar a un tot a cent”, m'explica un veí de la botiga.

De tornada cap a casa pensava en els 60 milions d'euros diaris (tres mil euros per català i any) que paguem a l'Estat espanyol, amb les famílies catalanes que cada vegada són més pobres, amb les retallades dels sous, en els més de 676.000 catalans que estan sense feina...

La independència i la creació de l'Estat català a Europa són la millor i menys dolorosa solució a la crisi galopant que patim. Crec fermament que el benestar de tots els catalans en depèn. Mentrestant continuarem patint els efectes col·laterals d'una crisi que no ens correspondria.

Poso música, deixo de pensar i escolto Llach: “... Fe no és esperar, fe no és somniar, fe és penosa lluita per l'avui i pel demà...”. La cançó em reconforta.