Clixés i diàleg a l'església

Entre l'11 i el 15 de juliol he pogut assistir a un curs de teologia a Santander dirigit per Olegario González de Cardedal, que recentment ha rebut el premi de la Fundació Joseph Ratzinger-Benet XVI, quelcom equivalent al premi Nobel de Teologia. La concessió d'aquest premi a González de Cardedal ha provocat alguna crítica de l'integrisme catòlic espanyol més tancat. En aquest curs hi han impartit conferències i dialogat teòlegs, filòsofs i científics de diverses especialitats i sensibilitats. S'ha posat de manifest com al segle XX tant una part important del pensament científic com la doctrina catòlica han abandonat el seu respectiu dogmatisme excloent, i han reconegut l'autonomia de les diverses branques del coneixement, amb tota la complexitat que això suposa, i la necessitat d'un diàleg permanent i rigorós entre racionalisme agnòstic i cristianisme, tal com ha anat reclamant Joseph Ratzinger des de fa dècades com a teòleg, i ara també com a papa. Per això, quan de tornada a casa llegeixo l'article de Jaume Reixach, L'integrisme ultracatòlic a El Punt del diumenge dia 17 de juliol, com a cristià m'entra un sentiment de tristesa. És un article que traspua ressentiment per tots costats, també una gran manca d'agudesa intel·lectual, i que està ple de clixés sense fonament, molts dels quals ofensius contra Joan Pau II. Quina anàlisi més pobra de l'Església Catòlica! Però, gràcies a Déu, hi ha un “progressisme catòlic” més intel·ligent. És el que vaig escoltar en alguns dels participants del curs de Santander. Capaç de dialogar obertament amb altres sensibilitats catòliques i amb els no creients, sense prejudicis ni clixés. Hi ha un “progressisme catòlic” capaç de fer autocrítica i d'admetre els seus greus errors, tal com ha fet admirablement el jesuïta Marc Vilarassau a la revista Sal Terrae del gener del 2011.