“<¿Vais a liarla?>”

Com cada any el Día de la Hispanidad, la meva dona, el meu fill i jo ens vam posar les samarretes més catalanistes que tenim per anar a esmorzar a Girona. Som clients habituals d'un bar que hi ha al costat de la comandància de la Guàrdia Civil on hi ha un senyor gran que até tothom excepcionalment bé.

En un dia tan assenyalat ens posem les nostres millors samarretes, que no he d'amagar que són independentistes. Les porto sempre els caps de setmana per la senzilla raó que m'agraden i m'hi sento bé.

En passar just per davant, un dels guàrdies civils que era a l'entrada de la comandància ens va cridar: “¿Vais a liarla?” Vaig quedar astorat... La dona i el fill li van dir: “No ho sé, nosaltres... anem a esmorzar.”Tenim tot el dret a passejar per on vulguem amb samarretes catalanistes. Aquesta pregunta sobrava.

En dir-li “adéu” –nosaltres som educats–ens va contestar “adiós”. De seguida em va venir al cap Josep Pla, que diu “el meu país és aquell on quan dius «bon dia!» et contesten «bon dia!»”. Que al meu país passi això és surrealista i trist, molt trist. Perquè per a mi i la meva família, la defensa de la identitat del nostre poble –encara que sigui, en aquest cas, amb unes samarretes catalanistes– és tan natural com que creixin les ungles dels dits.