No és això, Gerard, no és això

Dius, Gerard, que parles en castellà a la teva companya i als teus fills perquè els costa parlar català.

Potser, Gerard, hauries de recordar que la llengua és la paret mestra de la nostra cultura i que si la paret mestra cau, tot l'edifici s'ensorra. Potser hauries de saber que una nació arriba fins allà on l'idioma arriba, que la llengua materna és la nostra arrel i, si s'asseca l'arrel, s'asseca el tronc.

Tu, Gerard, dius “no vull imposar el català als meus fills, no sóc un talibà”... Amb tota la gent que ha acollit Catalunya penso que aquí no n'hi ha cap, de talibà. Del fet de parlar en castellà als teus íntims en dius llibertat. Jo en dic patologia, perquè l'únic imprescindible per a la supervivència d'una llengua és que s'usi. El que mata al català és la indiferència.

Potser hauries de recordar també el que ens deia el nostre escriptor Joan Fuster, “la nostra pàtria és la nostra llengua”, perquè si no es manté la llengua catalana, no hi ha forma humana, per moltes lleis i polítics que ho intentin, de garantir el futur de Catalunya.

Et recomano el llibre de David Pagès i Cassú 500 raons per parlar el català, llibre que, ben segur, t'ajudarà a recordar d'on véns i que, si volem una llengua de primera, cal, en primer lloc, que hi creiem.

Parafrasejant Llach et dic, amic Gerard, “no és això, company, no és això…”