Qui és el que no s'integra?
Ahir vaig anar a comprar un telèfon mòbil. No vaig triar un bon dia perquè hi havia una cua d'almenys deu persones, però estic de vacances, no tinc res més a fer i vaig decidir esperar-me a la cua, com tothom. Davant meu hi tenia dos nois immigrants que entre ells parlaven la seva llengua. Un d'ells es va girar i em demanà l'hora en català. Arran d'això vam iniciar una conversa en català i, entre altres coses, em va explicar que tenia una parella lingüística amb la qual practicava el nostre idioma dos cops al mes. Feia dos anys que era aquí, em va dir, i se sentia més integrat si parlava en català. En fi, tot un exemple a seguir. Els va tocar el seu torn –van mantenir la conversa amb la noia de la botiga en català– i van marxar. Però a mi no em van despatxar de seguida, abans vaig haver de veure com la dependenta tirava ambientador pel mostrador mentre llançava tota mena d'improperis contra la pudor que, segons ella, feien els immigrants, pudor que jo no vaig sentir en cap moment.
Aquell noi va fer l'esforç de parlar amb ella en català, d'integrar-se al nostre país, de ser un més entre nosaltres però sembla que això no és tan senzill i tot i que la llengua catalana és un instrument de riquesa cultural i de cohesió social constato que el camí serà molt llarg. Tot plegat, una escena tristíssima.
No cal dir que vaig anar a comprar el nou mòbil a un altre lloc.