Morir al mar

El Tita­nic torna a ser moda aquests dies, si és que mai ha dei­xat de ser-ho, per l’expec­tació que ha pro­vo­cat el res­cat del sub­mer­gi­ble que pre­te­nia fer turisme entre les seves res­tes. Al Tita­nic hi havia pas­sat­gers de pri­mera i pas­sat­gers de segona i ter­cera classe, i és ben sabut que les morts es van acar­nis­sar en el sec­tor més des­a­fa­vo­rit. Han pas­sat 111 anys del nau­fragi més mediàtic i es cons­tata que al mar con­ti­nua havent-hi nàufrags de pri­mera i nàufrags de ter­cera. És impos­si­ble no fer una com­pa­ració dels esforços i el trac­ta­ment mediàtic per res­ca­tar el Titan, aquest petit sub­marí ple de mili­o­na­ris a la recerca d’experiències extre­mes, i el pes­quer Adri­ana, ple de migrants a la recerca d’una vida més digna que han mort a les aigües gre­gues. Els uns i els altres van pagar pel seu viatge. Els pri­mers, 50 vega­des més que els segons. Els uns i els altres han tin­gut mala sort en la tra­ves­sia, però en el cas del Titan s’han dedi­cat tots els esforços per res­ca­tar els seus ocu­pants i els segons han estat trac­tats amb la dei­xa­desa insu­por­ta­ble –per fer ser­vir una paraula suau– amb què es trac­ten els vai­xells de migrants que nau­fra­guen al Medi­ter­rani. Fins i tot el res­cat dels mili­o­na­ris ha sus­ci­tat segui­ments en directe per part dels mit­jans de comu­ni­cació, men­tre que ni se sap del cert quan­tes per­so­nes viat­ja­ven a l’Adri­ana.