Grans esperances

Aquesta és la tra­ducció de la cèlebre novel·la de Dickens Great Expec­ta­ti­ons. La novel·la és la crònica de les aspi­ra­ci­ons d’un apre­nent de fer­rer que, gràcies a diver­sos atzars, acon­se­gueix dei­xar la vida mise­ra­ble del poble, con­ver­tir-se en un gent­le­man i freqüentar l’alta soci­e­tat lon­di­nenca. Al final, l’home es veu obli­gat a revi­sar el sen­tit i les con­seqüències de les “grans espe­ran­ces” dels seus anys de joven­tut. Tinc la impressió que molts dels que van par­ti­ci­par en la gran mobi­lit­zació de la política cata­lana de l’última dècada han entrat, defi­ni­ti­va­ment, en fase d’ava­lu­ació de les expec­ta­ti­ves que els hi van crear, o que es van voler creure, quan eren més joves que avui. La feina dels polítics és la de ges­ti­o­nar les expec­ta­ti­ves que ells matei­xos han creat. Quan renun­cien a fer peda­go­gia (és a dir, a enun­ciar les difi­cul­tats) i s’enllu­er­nen amb exal­ta­ci­ons emo­ci­o­nals que els donen saques de vots, cauen en la via irres­pon­sa­ble del popu­lisme i la soci­e­tat en pateix les con­seqüències. La crisi de la tra­dició democràtica libe­ral abona el camp per a les solu­ci­ons màgiques. En el ter­reny euro­peu, la història del Bre­xit que­darà com un cas d’estudi d’aquests jocs d’expec­ta­ti­ves sense fona­ment. Hi ha un cert ambi­ent a les soci­e­tats d’avui que sem­bla retor­nar-nos als anys trenta del segle pas­sat, una època mar­cada per l’apa­rició d’aven­tu­rers i fanàtics que volien pas­sar per ide­a­lis­tes i visi­o­na­ris. Cal mal­fiar-se dels qui pro­me­ten la lluna en un cove i posen mel a les ore­lles dels elec­tors. Els líders que durant la dècada dels trenta van exal­tar les mas­ses amb som­nis de para­di­sos ter­re­nals són al con­te­ni­dor de la història. En canvi, encara sen­tim res­pecte per un tal Wins­ton Churc­hill que, el 1940, va fer als seus com­pa­tri­o­tes la pro­mesa elec­to­ral menys popu­lista de la història: “Només us puc pro­me­tre sang, suor, llàgri­mes i tre­ball dur.” Les grans espe­ran­ces volen molta pedra picada. Churc­hill va gosar com­par­tir aquesta rea­li­tat amb els elec­tors i va acon­se­guir mobi­lit­zar-los com ningú. No sé si avui se’n sor­ti­ria.