Aigua

Fa poc, pas­se­jant per un camí traçat entre una llarga platja i una terra de ningú sal­vada de la des­trucció immo­biliària, dos joves se’m van adreçar fent-me una pre­gunta: “Ets d’aquí?” Vaig dir que més o menys. Eren a la platja i hi bus­ca­ven unes dut­xes que recor­da­ven haver uti­lit­zat l’estiu pas­sat: “No eren en aquest lloc?” Vaig res­pon­dre amb una pre­gunta retòrica perquè duia afe­gida la res­posta: “Sabeu què passa? No hi aigua.”

Els joves van reac­ci­o­nar com si s’ado­nes­sin d’una evidència que els havia pas­sat per alt. Seguint el camí, em va reve­nir que uns dies abans, en una altra platja, en sen­tir com unes ami­gues comen­ta­ven que hi havien tret les dut­xes, jo mateixa vaig pre­gun­tar: “I això, per què?” Em van ful­mi­nar: “Que no saps que l’aigua escas­seja?” Així, doncs, havia dit amb certa suficiència als joves el mateix que m’havien dit en aquell moment, en què, dis­cul­pant-me, vaig tan­car els ulls pen­sant: “Com és que no ho he tin­gut pre­sent?” Ho sabia, ho sé, però ales­ho­res ho havia obli­dat. Alguna cosa sem­blant a un lap­sus, que sem­pre és sig­ni­fi­ca­tiu. Sabem (o, en tot cas, ho podríem saber) que no hi ha aigua, però sovint fem com si ho oblidéssim. I així anem fent fins que la cosa no tin­gui remei.

Segur que la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual és infe­rior a la d’aquells que tenen el poder econòmic per explo­tar els recur­sos sense mira­ments men­tre que, molt pos­si­ble­ment, l’admi­nis­tració pública no els con­trola prou. Però, com en tants d’altres casos, si en fóssim més cons­ci­ents, no només ens hi miraríem més, amb l’aigua, sinó que seríem més com­ba­tents con­tra els grans abu­sa­dors, que encara pro­pa­guen que no passa res i que anem fent... fins que tot ple­gat rebenti.