La validesa dels bon consells

Acte de gra­du­ació uni­ver­sitària. Hi assis­teixo com a públic i paro atenció als dis­cur­sos del pro­fes­so­rat amb la curi­o­si­tat de veure si ha can­viat gaire el for­mat res­pecte als meus temps. Aviat se m’esva­ei­xen els dub­tes perquè tots, i quan dic tots vull dir tots, s’adre­cen als ja fla­mants exa­lum­nes amb les matei­xes parau­les d’elogi i d’espe­rança en el futur que els espera que vaig rebre jo. I no em fa res adme­tre que m’emo­ci­ona sen­tir que els con­sells també son idèntics: tre­ball en equip, con­fiança en les capa­ci­tats d’un mateix i ètica en la feina. Pot­ser sí que han pas­sat trenta anys i que el món ha can­viat tant que a vega­des ni el reco­nec, però em con­forta pen­sar que les eines per afron­tar-lo con­ti­nuen sent vàlides i efec­ti­ves.