Un druida a l’estany

De la mateixa manera que Jules Verne va con­ver­tir-se en l’epi­cen­tre de la lite­ra­tura fantàstica sense sor­tir del seu estudi de París, hi va haver un temps en què no calia viat­jar a ter­res llu­nya­nes ni des­plaçar-se a llocs remots per sen­tir-te un explo­ra­dor en ter­ri­tori exòtic. Així és com ens sentíem, com a mínim un cop l’any, aquells vai­lets de la terra baixa quan ens puja­ven a l’auto­car i, després de poc més d’una vin­tena de quilòmetres nord enllà, tra­ves­sa­ven una nova dimensió on es fonien rea­li­tat i fan­ta­sia.

Una impressió a la qual con­tribuïen els petits cérvols que feien sal­ti­rons pels jar­dins de la fàbrica de xoco­lata Tor­ras, aquell ésser de pell fosca i res­seca, dis­se­cat amb la llança a la mà, en un estrambòtic museu d’història natu­ral i aquell estany d’aigües que sor­gien de les pro­fun­di­tats de la terra i que, en con­sonància amb el seu patri­arca escocès, el mític llac Ness, com a rèplica al seu lle­gen­dari mons­tre dis­po­sava d’una carpa cen­tenària popu­lar­ment cone­guda com “la Ramona”.

Fron­tera natu­ral entre el Gironès i la Gar­rotxa, només cal pas­se­jar-se pel bosc de Can Gine­breda per cons­ta­tar com aquest ter­ri­tori pre­serva intacta la seva con­dició de par­cel·la mis­te­ri­osa, exci­tant i màgica de la nos­tra geo­gra­fia. Per això no ens hau­ria d’estra­nyar que hagi estat en aquest mateix indret on hagi sor­git un druida tocat per l’essència de la música i més en par­ti­cu­lar del ritme amb el poder de cap­ti­var tots aquells que l’escol­ten a cop de tim­bal. Així ho va demos­trar el pas­sat gener quan va ofe­rir un con­cert diari de solo impro­vi­sat de bate­ria ins­tal·lat a l’Espai Eat Art de la Fun­dació Lluís Coro­mina durant tot el mes. I ara, fruit d’aque­lla experiència, resulta que s’ha tan­cat dins un estudi per dei­xar docu­men­tat un nou exer­cici de cre­ació lliure, espontània i única amb la publi­cació del disc Solot a càrrec del segell Siru­lita Records. En la seva par­ti­cu­lar esco­mesa el banyolí Ramon Prats ens ser­veix cinc motius de per­su­asió rítmica tan inde­pen­dents l’un de l’altre com lli­gats entre ells matei­xos. Són autèntics poe­mes de vers lliure rimats a cop de baqueta, ja sigui amb el dring i l’agu­desa dels pla­te­rets o amb la gra­ve­tat del bombo i la cali­desa dels cui­ros. Un pro­digiós poe­mari de la tímbrica del col­peig i la carícia que res té a enve­jar als escrip­tors, pin­tors i altres artis­tes que han expres­sat a través de la ploma, el pin­zell o les seves eines la seva visió del món.