Tribuna
Dubtes i angúnies
Amb ulls, sí, de madrileny, des de fa ja més de vint anys… que està passant uns dies al vell piset de Cornellà de Llobregat. I que es temia que els resultats de la prova d’ahir serien, encara, més negres i més desesperançadors. Perquè les mesures adoptades contra el País Valencià i les Illes, marcades pel fàstic que provoca la catalanitat d’àrees bàsiques dels nostres països catalans, tenien tot el tuf de santa cruzada.
Aquests dies he estat rellegint els quatre volums editats en temps del Congrés de Cultura Catalana, que havia nascut, i crescut, quan encara vivia aquell, que sí que va saber, en canvi, enriquir, i com!, la seva família. El text inicial del volum cinquè comença amb una afirmació: “El Col·legi –s’entén: d’advocats– s’ha manifestat de manera explícita i clara en defensa dels drets humans: ha propugnat la llibertat individual, el dret d’associació i de reunió, així com el dret de poder opinar; s’ha pronunciat a favor de l’amnistia i de l’indult, ha demanat reiteradament l’abolició de la pena de mort…” I era el gener del 1975 quan s’adreçaven al ministre d’Educació i de Ciència demanant-li que suprimissin els obstacles que impedien l’ensenyament del català dintre de l’horari escolar a les escoles de Catalunya.
Aquell Congrés de Cultura Catalana arribava al País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord i el Principat d’Andorra. Sabien, els que ens ho deixaven així per escrit, que l’interès genuí pel català havia de comportar accions polítiques en el marc dels Països Catalans. I goso preguntar-me: els nous ocupants dels governs del País Valencià i de les Illes, ¿entenen que el català és patrimoni i dret ferm també de moltes àrees polítiques, que ara correran, com ho han dit, a segregar-les d’aquests –si es vol, utopia– Països Catalans? ¿Què opinen d’aquella afirmació: “El Congrés afirma que aquesta llengua, aquesta cultura, són la llengua i la cultura pròpia dels Països Catalans, i el fet que molts sectors immigrants encara no hi hagin tingut accés és només conseqüència d’una política repressiva i autoritària, tendent, d’una banda, a anul·lar la nostra realitat com a poble i, de l’altra, a mantenir la marginació social de l’immigrat”?
El document que va posar en marxa el Col·legi d’Advocats es preocupava, i com!, de l’estructura sanitària a Catalunya: “Per a nosaltres la salut és aquella manera de viure a través de la qual l’home va desplegant les seves possibilitats i aconsegueix la seva realització […]. Passa per un creixement, una maduració i una plenitud que comportin noves maneres constructives de pensar, de viure i d’estimar. […] Passa per als altres membres de la societat (la solidaritat). Finalment passa per la satisfacció que comporta l’estar en relació positiva amb la realitat interior o personal i exterior (la joia).”
He fet esment d’aquell Congrés de Cultura Catalana que va començar a funcionar quan encara al nostre país tot semblava emmarcat, i enverinat, per un règim dictatorial, que va durar molts anys. Al llarg dels anys, hem sabut que la dinastia francesa dels lepenians era una peça indigesta, però real, entre les propostes polítiques d’un país que ha estat importantíssim en la vida pública francesa… però que les lleis no els deixaven jugar a la segona part del matx polític. Aquí, en canvi, a polítics com ara un tal Núñez Feijóo els han obert la porta per tal que puguin enverinar, amb un estil nou i ben poc elegant, el present i el futur de la política estatal. I això, francament, em neguiteja: és, i que no s’ofenguin els que es dediquen per ofici als robatoris, com acceptar la pràctica de la perversió… suggerida per un partit polític, Vox, que no se sent ofès quan els dius que fan ús de mètodes i de discursos franquistes que molts de nosaltres –ingenus com som!– havíem cregut foragitats del tot, i per sempre, de les nostres pràctiques polítiques.
Fa pocs dies que torno a ser, per tres o quatre setmanes, a la ciutat on no visc des de fa més de vint anys. He tingut, però, la sort de poder participar en un homenatge càlid al jesuïta però home de fe Joan García Nieto. He de confessar que aquell homenatge, amb monument de Ricard Vaccaro, al que sempre va donar la mà a la gent que més patia les crisis econòmiques de la ciutat, em va reconciliar amb allò que en diuen política i que, malgrat els que l’embruten, és encara una sortida a favor dels drets de les persones que no fan trampa.
