350 i Puigdemont

El resul­tat de les elec­ci­ons espa­nyo­les de diu­menge no podia ser més rocam­bo­lesc. Que la bèstia negra a aba­tre pel PSOE, el pre­si­dent Puig­de­mont, pugui deci­dir si el seu cap llista és o no és pre­si­dent del govern espa­nyol és més que justícia poètica. I fa riure mali­ci­o­sa­ment cada cop que un hi pensa. Però la res­pon­sa­bi­li­tat que ha cai­gut a sobre a Junts és enorme i trans­cen­den­tal. Puig­de­mont ha pas­sat de ser una “anècdota”, com va dir Sánchez durant la cam­pa­nya elec­to­ral, a tenir un paper pro­ta­go­nista. A tenir la clau de la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya. Toca, doncs, fer política amb majúscula i nego­ciar de veri­tat. En el con­text actual ja es veu que no és pos­si­ble un referèndum acor­dat, tant perquè el PSOE ni vol ni pot com perquè l’inde­pen­den­tisme no estem pre­ci­sa­ment en el nos­tre millor moment: no hi ha ni orga­nit­zació trans­ver­sal ni estratègia com­par­tida. Però sí que es podrien bas­tir unes bases des de les quals es pogués assen­tar un nou punt de par­tida, obert i que sig­ni­fiqués una victòria sense cap xan­tatge polític. L’amnis­tia sense sub­ter­fu­gis de tots els per­se­guits polítics. L’amnis­tia de totes les per­so­nes afec­ta­des rela­ci­o­na­des amb el Pri­mer d’Octu­bre és el mínim ètic per a asseure’s a par­lar d’altres coses no pas menys impor­tants.