Color rosa Barbie

“Hauríem pogut venir ves­ti­des de rosa, com fa molta gent”, diu en broma (em sem­bla) la meva filla adulta quan arri­bem al cine a veure Bar­bie. M’hau­ria cos­tat tro­bar una peça d’aquest color. Crec que només en tinc una samar­reta que vaig com­prar fa quinze anys en un viatge perquè plo­via molt i neces­si­tava urgent­ment roba seca. Soc de les que han defu­git aquest color des de peti­tes perquè el rela­ci­o­nava amb el color que defi­nia les nenes ton­tes, sumat a una mena de trauma infan­til per culpa d’un xarop antibiòtic que em feia vomi­tar de tan dolent com el tro­bava i que va actuar com una teràpia d’aversió al color que tenia, rosa pàl·lid. Ecs al xarop, ecs al color, ecs a sem­blar una nena tonta. Molts anys després, quan estava emba­ras­sada, vaig entrar en una mer­ce­ria i vaig dema­nar roba inte­rior per a nou­nats. La depen­denta va obrir uns calai­xos i només hi havia, us ho pro­meto, roba de tres colors: rosa, blau i blanc. Me’n vaig anar amb les mans bui­des i per sort de seguida vaig des­co­brir altres boti­gues on com­prar-li coses que fes­sin joc amb l’única peça de roba que tenia per a la meva filla en aquell moment: uns mit­jons de rat­lles ver­me­lles i blan­ques per­fec­ta­ment com­pa­ti­bles per a tota mena de nadons, tin­gues­sin el que tin­gues­sin entre les cames.

DURANT LA SEVA INFAN­TESA, en què els xarops acos­tu­ma­ven a ser de color car­bassa o ver­mell, més d’una vegada va voler roba de color rosa. La hi vaig com­prar igual que vaig acce­dir que el meu fill tingués armes de plàstic quan ens en va dema­nar: amb l’espe­rança que tot això passés com una febrada infan­til i que de grans no els quedés cap recança de les coses pro­hi­bi­des que els portés a voler viure aquests tòpics de gènere. Crec que va fun­ci­o­nar. Igual que les espa­ses i les metra­lle­tes no van fer del fill un adult vio­lent, els ves­tits roses no van afec­tar les capa­ci­tats men­tals ni la per­so­na­li­tat de la filla. I ara té a l’armari roba llisa, estam­pada, de rat­lles i de tots colors. També rosa Bar­bie.

VAIG AL CINE, DONCS, ves­tida nor­mal i amb ganes de saber si és veri­tat que el símbol de l’este­re­o­tip femení pro­ta­go­nitza una pel·lícula amb mis­satge femi­nista. Durant dues hores riem, ens entre­te­nim, i en alguns moments ens fa ballar molt el cap. La paraula patri­ar­cat s’esmenta fins a vuit vega­des en aquell esce­nari impos­si­ble de plàstic i som­riu­res fal­sos, i l’exem­ple pràctic d’aquest patri­ar­cat el veiem quan els pro­ta­go­nis­tes tre­pit­gen el món real (fa riure, per no plo­rar, l’eufòria del ninot Ken quan des­co­breix el paper dels homes). A Bar­bie se la car­rega el mas­clisme, se la car­rega el capi­ta­lisme, i tot amb un to de comèdia que fun­ci­ona per­fec­ta­ment. Entre gags es plan­te­gen idees que no ens hau­rien pas­sat mai pel cap: la Bar­bie ha aju­dat el femi­nisme pel fet de repre­sen­tar una dona que viu sola i és capaç de fer qual­se­vol pro­fessió? És super­fi­cial i frívola o bé una dona empo­de­rada que sap pas­sar-s’ho bé i que no depèn de cap home (en Ken sem­pre ha estat un com­ple­ment més)? També s’ataca amb humor la rigi­desa d’aquest model estètic que s’ha con­ver­tit en el pro­to­ti­pus de per­fecció a què cal aspi­rar. La Bar­bie de la pel·lícula, tot i ser inter­pre­tada per una dona de carn i ossos, quan es treu les saba­tes con­ti­nua cami­nant de pun­te­tes igual que les nines, i con­firma que alguna cosa va mala­ment quan veu amb hor­ror que les plan­tes dels peus li toquen a terra. L’escena fa gràcia perquè és ridícula, però el fet és que els talons alts són una carac­terística essen­cial d’aquest per­so­natge: el pri­mer model es va ven­dre el 1959 i, fins al 2015, cap dels quasi mil tipus de nines dife­rents havia por­tat saba­tes pla­nes.

CIN­QUANTA-SIS ANYS llançant al món la idea que per ser una noia bonica era impres­cin­di­ble tor­tu­rar-se els peus (i la columna, i tot el que afecta). Un mis­satge que, de fet, no ha des­a­pa­re­gut, perquè allò de les saba­tes pla­nes va ser una excepció, com ho han estat els últims anys les nines amb cadira de rodes, les que no eren blan­ques… És a dir: la Bar­bie con­ti­nua sent la Bar­bie de tota la vida. La resta fins ara són excep­ci­ons, la perifèria. Per cert, l’empresa Mat­tel què hi diu, sobre una pel·lícula tan crítica amb el sis­tema i on ells matei­xos que­den com uns hipòcri­tes? Doncs no sem­blen tenir-hi cap pro­blema, al con­trari: en són uns dels pro­duc­tors, i han posat al mer­cat mar­xan­datge ins­pi­rat en el que la pel·lícula ridi­cu­litza. Amb nines amb peus que fan pun­te­tes i cot­xes, cases i com­ple­ments com els de sem­pre: cur­sis i de color rosa.