Sacrilegi Puigdemont

El català empre­nyat amb els polítics nos­trats no s’havia pas auto­des­truït, tan sols vege­tava, i després de superar la temp­tació dels que pre­te­nien fer-lo mutar en el català abs­ten­ci­o­nista, ara revifa a punt de recon­ver­tir-se en el català impres­cin­di­ble, fins i tot a l’hora de garan­tir, oh sacri­legi, la gover­na­bi­li­tat dels espa­nyols. Però els capri­cis elec­to­rals i les ines­pe­ra­des aritmètiques par­la­mentàries, que paren més tau­les de diàleg i sem­blen bas­tir nous ponts amb Madrid, ame­na­cen de trans­for­mar-lo defi­ni­ti­va­ment en un català doble­ment empre­nyat o, més impro­duc­tiu encara, en un català rabiüt. O sigui, en con­tra de les reco­ma­na­ci­ons d’Artur Mas, el rea­pa­re­gut, en un català més intran­si­gent que exi­gent, par­ti­dari que tot peti perquè res sigui igual. És clar que hi ha molts motius que jus­ti­fi­quen la mala jeia del català mal­trac­tat, per fer-ne via podem recor­dar que en matèria d’auto­go­vern els deu mana­ments inde­pen­den­tis­tes es resu­mei­xen en un: esti­maràs les balan­ces fis­cals per sobre de totes les coses. I en aquest sen­tit, les dades de la liqui­dació del model de finançament que acaba de publi­car el Minis­teri d’Hisenda –segons les quals la rapi­nya esta­tal fa que cada català perdi 595 euros a l’any– són un motiu prou con­tun­dent per cagar-se en l’Altíssim de La Mon­cloa. Però, fent ser­vir ter­mes de tau­romàquia, si tens el toro aga­fat per la bossa tes­ti­cu­lar i pots acon­se­guir cua i ore­lles, ama­gar-se al bur­la­dero a veure-les pas­sar és una decisió difícil de ser pre­mi­ada amb grans ova­ci­ons. Aquest és el dilema de Car­les Puig­de­mont, deci­dir si posa un preu tan alt que sigui ine­vi­ta­ble repe­tir les elec­ci­ons o si, en canvi, aguanta enmig de la plaça –segons uns, com un indo­ble­ga­ble Mano­lete, segons altres, com un sim­ple bom­bero torero– ate­nent les súpli­ques d’aquest Pedro Sánchez que fa qua­tre dies el con­si­de­rava irre­lle­vant. Asseure’s a par­lar-ne com­porta abor­dar una nego­ci­ació de mínims, perquè no n’hi ha, de màxims: sense con­ces­si­ons les nego­ci­a­ci­ons sim­ple­ment no exis­tei­xen. I ja es pot anar calçant, el català rabiüt, que pels pri­mers movi­ments i les decla­ra­ci­ons tot indica que un Puig­de­mont més exi­gent que intran­si­gent està dis­po­sat a assu­mir el sacri­legi d’adop­tar el rol d’ERC, fins ara tan demo­nit­zada pels de Junts.