‘Barbenheimer’

El duel cine­ma­togràfic esti­uenc de l’any pas­sat va ser entre l’enèsima fan­ta­sia de l’uni­vers Mar­vel (Thor: Love and Thun­der) i una orgia super­fi­cial d’acció (Bullet Train) pen­sada pre­ci­sa­ment per no haver de pen­sar gaire. En canvi ara n’estem pre­sen­ci­ant un d’interes­santíssim que ja ha fet que les xifres de públic recu­pe­rin nivells de fa deu anys. Parlo, evi­dent­ment, del feno­men Bar­ben­hei­mer, és a dir l’estrena simultània de Bar­bie i d’Oppen­hei­mer. D’una banda tenim la pel·lícula de Greta Gerwig inter­pre­tada per Mar­got Rob­bie que ha omplert les sales de gent de totes les edats ves­tida amb el color rosa bri­llant que iden­ti­fica la famosa nina (i que té fins i tot el seu propi iden­ti­fi­ca­dor Pan­tone, el 219 C, per ser exac­tes). I d’altra banda hi ha el film de Chris­top­her Nolan, el retrat de l’home que va fer pos­si­ble la fabri­cació de la bomba atòmica. En els dos casos, al dar­rere de la pel·lícula hi ha molt més que un sim­ple entre­te­ni­ment. S’està dis­cu­tint molt sobre si Bar­bie és real­ment un film femi­nista o si sim­ple­ment es tracta d’una altra gran idea de màrque­ting per treure les polèmiques nines de les estan­te­ries. Mal­grat que la trama no em va engan­xar espe­ci­al­ment, em decanto per la pri­mera opció: la rei­vin­di­cació d’una nina que per pri­mer cop va tren­car l’esquema del nadó i va per­me­tre a les nenes somiar ser alguna cosa més que mares. Que ha con­tribuït a cosi­fi­car les dones? Pot­ser sí. I que la pel·lícula ho cri­tica? També. En qual­se­vol cas, ben­vin­gut el debat. Pel que fa a Oppen­hei­mer, les tres hores que dura valen la pena, des dels ini­cis de la for­mació d’Oppi a la Gran Bre­ta­nya fins al desen­vo­lu­pa­ment del Pro­jecte Man­hat­tan, l’època de la Caça de Brui­xes i, sobre­tot, el terç final en què el bio­pic es con­ver­teix en un thri­ller judi­cial. Nolan ha huma­nit­zat un per­so­natge que va pas­sar dels aplau­di­ments i les feli­ci­ta­ci­ons a ser menys­preat pels polítics i al pene­di­ment pel que havia fet. En defi­ni­tiva, el Bar­ben­hei­mer són els dos plats de la balança: el món dels som­nis i el món dels mal­sons.