Obsessió contra el català

Si hi ha una cosa en comú que sobre­surt en els acords de govern entre la dreta i l’extrema dreta al País Valencià, les illes Bale­ars i l’Aragó és l’obsessió con­tra el català. És una estratègia sense manies con­tra la llen­gua, de la qual no s’ama­guen gens ni mica, sinó que, a més, en fan osten­tació i pro­pa­ganda. El català, en aquests ter­ri­to­ris històrics del país, és l’ene­mic a batre, sense cap mania, ni pudor. Pot­ser perquè deuen pen­sar que hi tenen més a gua­nyar que no pas a per­dre. La qual cosa, si ens ho parem a pen­sar detin­gu­da­ment, no deixa de ser molt greu.

El PP i Vox ata­quen el català sabent, a més, que ja és una llen­gua mino­ritària i mino­rit­zada, i mal­trac­tada a tots nivells. S’hi acar­nis­sen perquè encara la volen pit­jor i, segu­ra­ment, si pogues­sin, l’arra­co­na­rien de qual­se­vol àmbit públic i la dei­xa­rien en el pri­vat, tal com va fer el règim fran­quista, del qual, aquesta patu­leia d’igno­rants, per dir-ho suau­ment, en són hereus.

Pot­ser el cas més greu és el de l’Aragó, on, direc­ta­ment, s’ataca el català, i també l’ara­gonès, com si fos­sin una llosa, un pes de la història que els fei­xis­tes no poden supor­tar, i no pas un patri­moni propi a pro­te­gir i ja prou mal­trac­tat al llarg dels temps.

El perquè d’aquesta obsessió per la llen­gua és ben evi­dent: fent el català resi­dual minen direc­ta­ment els fona­ments de la nació. Sense llen­gua, els Països Cata­lans són morts i, final­ment, assi­mi­lats en aquesta Espa­nya que no tolera, ni ha tole­rat mai –ho farà mai?–, la diver­si­tat.

De fet, el PP i Vox sim­ple­ment van més enllà de les polítiques que el par­tit dretà i el PSOE, també amb la com­pli­ci­tat de l’esquerra comu­nista, han des­ple­gat a favor de l’espa­nyol i con­tra el català, el basc i el gallec des de sem­pre, més, si és pos­si­ble, en democràcia. Els par­tits espa­nyols sem­pre van a la una quan es tracta de menys­te­nir els drets dels cata­la­no­par­lants.