Qüestió d’actitud

Estic lle­gint un lli­bre que m’han rega­lat, Maestría Hygge, de Julia San­tos, que es refe­reix a un terme molt estès entre els dane­sos, que són con­si­de­rats –segons l’Ins­ti­tut d’Inves­ti­gació Sobre la Feli­ci­tat de Copen­ha­guen– una de les soci­e­tats “més feli­ces” d’Europa. Per­me­tre’s un ins­ti­tut d’inves­ti­gació d’aquesta mena és un luxe. Els dane­sos diuen que prac­ti­quen el hygge, un con­cepte de benes­tar que inclou tenir un habi­tatge aco­lli­dor, men­jar sufi­ci­ent, roba con­for­ta­ble i bona com­pa­nyia. Les con­clu­si­ons de l’estudi poden ser qüesti­o­na­bles, però per­me­ten ana­lit­zar els fac­tors de benes­tar dels que afir­men sen­tir-se bé o “prop de bé”, com diu el bon amic i peri­o­dista Jordi Grau, quan li pre­gun­tes com es troba. L’ano­me­nat hygge pro­posa aban­do­nar l’acti­tud de queixa i de mal humor, lícita i necessària, però que resulta nociva quan la man­te­nim de manera contínua. Té molt a veure amb saber cape­jar les con­tra­ri­e­tats. Ja sé que al nos­tre país hi ha un per­cen­tatge d’immi­gració que no té com­pa­ració amb el de Dina­marca, que no gau­dim d’inde­pendència econòmica ni política, i que un nom­bre impor­tant de ciu­ta­dans no té accés a l’habi­tatge o a una renda digna. Però conec famílies amb renda baixa que es con­si­de­ren prou feli­ces –la soli­da­ri­tat i l’amor inci­dei­xen en la per­cepció de benes­tar.

D’altra banda, el con­cepte “feli­ci­tat” pro­voca al·lèrgia en segons quins cer­cles intel·lec­tu­als, que sovint l’asso­cien a una acti­tud d’infan­ti­lisme i d’imma­du­resa, i en el món artístic i lite­rari exis­teix la creença que el pati­ment incre­menta la fluïdesa cre­a­tiva. Molts artis­tes han creat obres mera­ve­llo­ses a par­tir d’un fet traumàtic, però enca­llar-se en el males­tar, el desànim i la tris­tesa i no saber-los tran­si­tar porta a un sofri­ment estèril. Fa temps que pro­curo posar distància en tot i enca­rar el pre­sent de manera aco­lli­dora, fet que implica estar pre­sent, ser ama­ble amb tu mateix i, de retruc, amb els altres. Estic can­vi­ant d’hàbits, fins i tot de trans­port, i acos­tumo a cir­cu­lar amb un trac­to­ret que pot córrer a 50 km/h màxim i que em per­met pas­sar per camins allu­nyats de les car­re­te­res prin­ci­pals. És una altra manera de cir­cu­lar i de con­tem­plar que pro­pi­cia anècdo­tes. Un dia d’aquests tenia apar­cat el vehi­cle en el voral d’una car­re­tera local per fer un petit des­cans.

Em vaig ani­mar a reco­llir llau­nes i plàstics de terra i després se’m va acu­dir fer esti­ra­ments de cames, els avant­braços recol­zats al remolc del trac­to­ret. En aquell moment va pas­sar un cotxe amb tres homes dins. Es van atu­rar i, sense abai­xar el vidre, em van fer sig­nes pre­gun­tant si neces­si­tava ajuda per empènyer el trac­to­ret. Es devien pen­sar que el vehi­cle estava ava­riat. Jo podia haver malin­ter­pre­tat el gest, enfa­dar-me o indig­nar-me, però em va sem­blar un fet inno­cent i simpàtic. Hi ha mol­tes anècdo­tes de dife­rent caràcter que tenen en comú una manera neta –si no objec­tiva– d’inter­pre­tar els esde­ve­ni­ments, mal­grat que el dia a dia sigui com­pli­cat i el sis­tema ens vul­gui embo­li­car en el desànim i la sen­sació d’apo­ca­lipsi i ens obli­gui a mil reque­ri­ments admi­nis­tra­tius.

Encara estic arros­se­gant la pape­rassa que com­porta rebre una herència minsa i, després de vuit mesos d’anar pas­sant per nota­ria i ofi­ci­nes tri­butàries, he tor­nat a pre­sen­tar el tes­ta­ment ori­gi­nal de la mare al regis­tre de la pro­pi­e­tat, perquè a les escrip­tu­res d’accep­tació d’herència no hi cons­tava. Una presa de pèl sua­vit­zada per l’ama­bi­li­tat dels tre­ba­lla­dors que diuen: això no depèn de nosal­tres. Ho he denun­ciat sense immu­tar-me emo­ci­o­nal­ment; al final, t’ho pots pren­dre com un joc. L’això no és cosa nos­tra s’ha ins­tal·lat en bona part de l’admi­nis­tració pública, que sem­bla voler emu­lar les enti­tats bancàries en el mal­tracte als ciu­ta­dans –sobre­tot si per­tanys al GOI o grup objec­ti­va­ment iden­ti­fi­ca­ble de la classe mit­jana.

Els dane­sos, quan esclata la tem­pesta i marxa la llum, escol­ten els trons. Un amic meu s’ha tro­bat unes quan­tes ofi­ci­nes bancàries tan­ca­des per vacan­ces i un con­tes­ta­dor que va repe­tint fra­ses bilingües. Ha dei­xat el següent mis­satge: “Bon dia, bue­nos días, estic tru­cant a la seva ofi­cina, estoy lla­mando a su ofi­cina, el motiu de la meva tru­cada és..., el motivo de mi lla­mada es...” Posem-hi bon humor. Posem-hi hygge.