Tranquil·litat

Sem­pre he pen­sat que si em toqués una Pri­mi­tiva ani­ria a tre­ba­llar amb la tran­quil·litat de qui no té res a per­dre. Així és com veig jo la nego­ci­ació entre Junts i Pedro Sánchez per la inves­ti­dura. Els set dipu­tats del par­tit de Puig­de­mont són com una Pri­mi­tiva que per­met traçar línies ver­me­lles sense espe­rar res, però amb el con­ven­ci­ment de no haver de fer res tam­poc. La posició de Junts és la del que ja ha estat traït i des­con­fia de tot i està dis­po­sat a moure fitxa només a canvi de cer­te­ses.

Les línies ver­me­lles són clares: amnis­tia i referèndum. Falta veure a qui afec­tarà l’amnis­tia. Fins a on està dis­po­sat a arri­bar Pedro Sánchez a canvi de la pre­sidència del govern espa­nyol. I, si accepta les con­di­ci­ons de Junts, què dirà la pre­gunta del referèndum... I en l’actual con­text polític, seria capaç un nou referèndum de mobi­lit­zar la mateixa gent que es va mobi­lit­zar el 2017? I, el més impor­tant, esta­ria dis­po­sat Pedro Sánchez a accep­tar i imple­men­tar el resul­tat en el cas que els cata­lans digues­sin que volen ser inde­pen­dents? Totes aques­tes pre­gun­tes m’assal­ten ara, enmig de la tran­quil·litat de saber que en aquesta nego­ci­ació l’inde­pen­den­tisme no hi té res a per­dre. I que, com a molt, el que pot pas­sar és que d’aquí a unes set­ma­nes con­vo­quin noves elec­ci­ons.