A “desapalancar”

D’un temps ençà sento al meu vol­tant, amb una certa freqüència, l’expressió “apa­lan­car”, amb el sig­ni­fi­cat d’apo­de­rar-se d’alguna cosa. «Li van ofe­rir una pro­pina, i el “tio” ho va apa­lan­car, tu». “Damunt la taula hi havia un paquet de cigar­re­tes, i el va apa­lan­car tan tran­quil·lament”. No sé pas d’on ha sor­tit, això d’apa­lan­car.

Ara, en aquest país sem­pre hi ha hagut una tra­dició “apa­lan­ca­dora”, encara que no s’hagi dit així. No sem­pre es tracta de “pis­par”, que és més con­cre­ta­ment delic­tiu, sinó sim­ple­ment de “pes­car”, d’apro­fi­tar-se d’una situ­ació gràcies a la carac­terística següent: la manca de sen­si­bi­li­tat.

Quan a qui era minis­tre de Franco, senyor Navarro Rubio, un poble ala­cantí li oferí una llosa amb ins­crip­ci­ons roma­nes, el minis­tre no dubtà gens a “apa­lan­car-la”. I se la ins­tal·là en el seu xalet.

La sen­si­bi­li­tat fallava per tot arreu. Per part de l’ajun­ta­ment d’Ondara durant el fran­quisme, que no tenia cap escrúpol a arran­car de la pro­pi­e­tat del poble un tes­ti­moni de valor històric –de la seva pròpia història– i rega­lar-lo a un minis­tre. Per què? A canvi de què? Fallava també la sen­si­bi­li­tat per part del minis­tre de Finan­ces, i fallava doble­ment, perquè era minis­tre de Finan­ces, pre­ci­sa­ment, i perquè estava vin­cu­lat al País Valencià i podia espe­rar-se que no tro­ba­ria ètic incor­po­rar a la seva pro­pi­e­tat pri­vada una peça del patri­moni col·lec­tiu.

Han pas­sat els anys, el minis­tre ha dei­xat de ser-ho, i no se li ha acu­dit de tor­nar la llosa romana. Ha cal­gut que el nou ajun­ta­ment democràtic d’Ondara es pre­sentés al xalet que l’ex-minis­tre té a Xàbia a dema­nar-li que fes el favor de tor­nar la llosa per tal d’expo­sar-la en el museu del poble.

En aquest país s’ha “apa­lan­cat” molt. S’han “apa­lan­cat” obres d’art, per­mi­sos, càrrecs de con­se­llers, exclu­si­ves, comis­si­ons i tota mena de “bene­fi­cis”. És sabut que perquè una palanca fun­ci­oni neces­sita un punt de suport, i, en el fons, el punt de suport que s’ha demos­trat més eficaç per a aquesta mena d’ope­ra­ci­ons ha estat la impu­ni­tat. La impu­ni­tat pro­du­eix una pro­gres­siva insen­si­bi­lit­zació, que sol ésser una carac­terística de molta gent que es con­si­dera “llesta” o “hàbil”.

Tot això ha de cor­re­gir-se. I per tal de des­ar­re­lar aquest vici, massa estès entre tota mena de gent, cal ini­ciar una sis­temàtica acció “des­pa­lan­ca­dora”. Atès que, un cop cai­guda la dic­ta­dura, no es posà en marxa un procés ofi­cial de depu­ració que hau­ria permès de des­co­brir feno­me­nals usur­pa­ci­ons i casos de barra que tant de mal han fet a la soci­e­tat –no tan sols a la seva eco­no­mia, sinó a la seva fe cívica, que a la llarga és més greu– cor­res­pon a l’opinió pública, repre­sen­tada pels ajun­ta­ments, asso­ci­a­ci­ons pro­fes­si­o­nals, de veïns, etc., “des­a­pa­lan­car” les llo­ses –encara que no siguin roma­nes– sota les quals s’amaga un abús.