Opinió

Tribuna

Als pobres que ensenyeu literatura!

“Titlleu-me d’arrogant o d’optimista, però sempre em contesto a mi mateix que sí, que els puc oferir alguna cosa valuosa. Pel que fa a la llengua, força. I això que la situació és ben galdosa: al pati del meu institut de Vilafranca del Penedès, ben pocs alumnes fan servir el català

Aquesta set­mana comença el curs 2023/24. A les aules, hi farà una calor insu­por­ta­ble, perquè els efec­tes del canvi climàtic pro­gres­sen abu­si­va­ment. Tant és!: el desig de retro­ba­ment entre alum­nes i pro­fes­sors i, sobre­tot, les ganes de com­par­tir conei­xe­ments i experiències for­ma­ti­ves són tan grans que tot ple­gat tindrà la capa­ci­tat del paper asse­cant per acon­se­guir eixu­gar la suor inde­fec­ti­ble i neu­tra­lit­zar els tre­balls –vull dir, els des­mais– produïts per unes tem­pe­ra­tu­res que supera­ran els 30º.

Ens tor­na­rem a fami­li­a­rit­zar amb aque­lla retòrica buida del Depar­ta­ment d’Ense­nya­ment, alguns fun­ci­o­na­ris del qual són autèntics cam­pi­ons en l’encuny de nous ter­mes, sigui dit amb la iro­nia justa. Qua­tre decen­nis enrere, quan jo era moni­tor d’un grup d’esplai, tot s’havia de basar en un cen­tre d’interès, i pobre de tu que res del que pro­gra­mes­sis se n’escapés! A l’ense­nya­ment d’avui dia, al país, la mare dels ous de tota la filo­so­fia edu­ca­tiva és el sin­tagma situ­ació d’apre­nen­tatge. És prou sabut que al toro és millor aga­far-lo per les banyes, i al rave, per les fulles. Una situ­ació d’apre­nen­tatge, cre­ieu-me, l’heu de mirar d’aga­far per on no hi hagi pun­xes, amb la pre­caució que no se us esquit­lli dels dits i acabi fent un mulla­der a terra.

Aquests dies jo em solc pre­gun­tar: com a pro­fes­sor de llen­gua i lite­ra­tura cata­la­nes, ¿què puc arri­bar a aspi­rar a ense­nyar –dis­cul­peu l’enfi­lall de for­mes ver­bals– als meus alum­nes? ¿Què –em refe­reixo– que els pugui ser útil a la vida? El meu exem­ple, ¿els ser­virà mai de res? En la meva ado­lescència, vaig tenir una pro­fes­sora que em va fer obrir els ulls i em va mar­car per sem­pre. No lle­geixo, estric­ta­ment, per ella, però gràcies a ella sé que vaig començar a lle­gir una mica millor. ¿Hi haurà mai cap alumne que em recordi per algun fet, per alguna lec­tura, per alguna expli­cació, ja no dic per alguna situ­ació d’apre­nen­tatge, que li hagin resul­tat una mica pro­fi­to­sos en el seu dia a dia? Amb el benentès, és clar, que no m’amoïna gens que, en el futur, cap d’aquests nois i noies em recordi, sinó més aviat que jo hagi estat capaç d’apor­tar-los res que els pugui ser­vir.

M’ho pre­gunto cada any per aques­tes dates, i –tit­lleu-me d’arro­gant o d’opti­mista– sem­pre em con­testo a mi mateix que sí, que els puc ofe­rir alguna cosa valu­osa. Pel que fa a la llen­gua, força. I això que la situ­ació és ben gal­dosa: al pati del meu ins­ti­tut de Vila­franca del Penedès, ben pocs alum­nes fan ser­vir el català. I qui l’uti­litza no sem­pre ho fa amb uns cri­te­ris de cor­recció gaire accep­ta­bles. La nos­tra llen­gua pateix per la manca d’ús i pateix d’un des­ma­ne­ga­ment gene­ral que, en segons quins àmbits, arriba a fer caguera. En lloc de fer-m’hi gaire mala sang, però, em sem­bla que puc mirar d’apor­tar als meus alum­nes alguna experiència interes­sant.

Orwell va escriure que la pobresa de llen­guatge revela pobresa de pen­sa­ment, i jo no hi puc estar més d’acord. Si els nois i noies fan ser­vir una llen­gua mati­sada i rica, tot els serà més fàcil. En la seva relació amb els altres (les fei­nes a què aspi­ra­ran, posem per cas), però també en la seva relació amb ells matei­xos: es conei­xe­ran millor, perquè s’expli­ca­ran més bé. En donaré un exem­ple recent, bé que en nega­tiu: en la pri­mera com­pa­rei­xença pública després de l’agressió a Jenni Her­moso, Luis Rubi­a­les, ex màxim repre­sen­tant del fut­bol espa­nyol, va recórrer a les expres­si­ons “idi­ota”, “prin­gao” i “tonto del culo” per deni­grar els que l’havien cri­ti­cat. Una de les aspi­ra­ci­ons de qual­se­vol pro­fes­sor de llen­gua hau­ria de ser que els seus alum­nes fos­sin capaços d’ade­quar-se sem­pre a qual­se­vol regis­tre. I que se sen­tis­sin prou segurs per adjec­ti­var –i per enra­o­nar– no pas com un lli­bre, però sí com per­so­nes rao­na­bles i mit­ja­na­ment cul­tes.

Però, ¿i la lite­ra­tura, per a què ser­veix? ¿Com puc fer enten­dre als alum­nes que una per­sona lle­gida té mol­tes més pos­si­bi­li­tats de ser algú sen­si­ble en la seva relació amb el món? ¿I algú que viu molt més inten­sa­ment i pro­fi­tosa la seva existència? Doncs mos­trant-los tex­tos que els puguin atra­par, que els facin valo­rar la importància del símbol i de la metàfora, posem per cas. Una petita poe­sia com aquesta de Vinyoli pot fer el fet: “Vàrem empren­dre un llarg, difícil, / perillós camí. I estimàvem les coses / –fos­sin neu o fang, / rosada o cons­tel·lació. / I les fèiem nos­tres per causa / de l’amor que ens havia ense­nyat com anos­trar-les”. Sem­pre començo el curs amb aquests ver­sos, que diuen tant amb tan pocs mit­jans. I van la mar de bé!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia