Tribuna
Als pobres que ensenyeu literatura!
Aquesta setmana comença el curs 2023/24. A les aules, hi farà una calor insuportable, perquè els efectes del canvi climàtic progressen abusivament. Tant és!: el desig de retrobament entre alumnes i professors i, sobretot, les ganes de compartir coneixements i experiències formatives són tan grans que tot plegat tindrà la capacitat del paper assecant per aconseguir eixugar la suor indefectible i neutralitzar els treballs –vull dir, els desmais– produïts per unes temperatures que superaran els 30º.
Ens tornarem a familiaritzar amb aquella retòrica buida del Departament d’Ensenyament, alguns funcionaris del qual són autèntics campions en l’encuny de nous termes, sigui dit amb la ironia justa. Quatre decennis enrere, quan jo era monitor d’un grup d’esplai, tot s’havia de basar en un centre d’interès, i pobre de tu que res del que programessis se n’escapés! A l’ensenyament d’avui dia, al país, la mare dels ous de tota la filosofia educativa és el sintagma situació d’aprenentatge. És prou sabut que al toro és millor agafar-lo per les banyes, i al rave, per les fulles. Una situació d’aprenentatge, creieu-me, l’heu de mirar d’agafar per on no hi hagi punxes, amb la precaució que no se us esquitlli dels dits i acabi fent un mullader a terra.
Aquests dies jo em solc preguntar: com a professor de llengua i literatura catalanes, ¿què puc arribar a aspirar a ensenyar –disculpeu l’enfilall de formes verbals– als meus alumnes? ¿Què –em refereixo– que els pugui ser útil a la vida? El meu exemple, ¿els servirà mai de res? En la meva adolescència, vaig tenir una professora que em va fer obrir els ulls i em va marcar per sempre. No llegeixo, estrictament, per ella, però gràcies a ella sé que vaig començar a llegir una mica millor. ¿Hi haurà mai cap alumne que em recordi per algun fet, per alguna lectura, per alguna explicació, ja no dic per alguna situació d’aprenentatge, que li hagin resultat una mica profitosos en el seu dia a dia? Amb el benentès, és clar, que no m’amoïna gens que, en el futur, cap d’aquests nois i noies em recordi, sinó més aviat que jo hagi estat capaç d’aportar-los res que els pugui servir.
M’ho pregunto cada any per aquestes dates, i –titlleu-me d’arrogant o d’optimista– sempre em contesto a mi mateix que sí, que els puc oferir alguna cosa valuosa. Pel que fa a la llengua, força. I això que la situació és ben galdosa: al pati del meu institut de Vilafranca del Penedès, ben pocs alumnes fan servir el català. I qui l’utilitza no sempre ho fa amb uns criteris de correcció gaire acceptables. La nostra llengua pateix per la manca d’ús i pateix d’un desmanegament general que, en segons quins àmbits, arriba a fer caguera. En lloc de fer-m’hi gaire mala sang, però, em sembla que puc mirar d’aportar als meus alumnes alguna experiència interessant.
Orwell va escriure que la pobresa de llenguatge revela pobresa de pensament, i jo no hi puc estar més d’acord. Si els nois i noies fan servir una llengua matisada i rica, tot els serà més fàcil. En la seva relació amb els altres (les feines a què aspiraran, posem per cas), però també en la seva relació amb ells mateixos: es coneixeran millor, perquè s’explicaran més bé. En donaré un exemple recent, bé que en negatiu: en la primera compareixença pública després de l’agressió a Jenni Hermoso, Luis Rubiales, ex màxim representant del futbol espanyol, va recórrer a les expressions “idiota”, “pringao” i “tonto del culo” per denigrar els que l’havien criticat. Una de les aspiracions de qualsevol professor de llengua hauria de ser que els seus alumnes fossin capaços d’adequar-se sempre a qualsevol registre. I que se sentissin prou segurs per adjectivar –i per enraonar– no pas com un llibre, però sí com persones raonables i mitjanament cultes.
Però, ¿i la literatura, per a què serveix? ¿Com puc fer entendre als alumnes que una persona llegida té moltes més possibilitats de ser algú sensible en la seva relació amb el món? ¿I algú que viu molt més intensament i profitosa la seva existència? Doncs mostrant-los textos que els puguin atrapar, que els facin valorar la importància del símbol i de la metàfora, posem per cas. Una petita poesia com aquesta de Vinyoli pot fer el fet: “Vàrem emprendre un llarg, difícil, / perillós camí. I estimàvem les coses / –fossin neu o fang, / rosada o constel·lació. / I les fèiem nostres per causa / de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les”. Sempre començo el curs amb aquests versos, que diuen tant amb tan pocs mitjans. I van la mar de bé!
