A contracorrent

Quan l’A tenia cinc anys va dema­nar als pares que l’apun­tes­sin a l’extra­es­co­lar de ball que feien a l’escola. Ells ho van fer sense dub­tar perquè era un nen que li encan­tava moure’s al ritme de la música; ho veien cada dia a casa. No li havien detec­tat una habi­li­tat fora del comú, però les ganes les tenia totes, i als cinc anys no cal dema­nar més. El pri­mer dia, però, en va sor­tir amb cara llarga. “Què et passa, que no ha anat bé?” “Sí…” va res­pon­dre des­men­ja­da­ment, sense ganes d’acla­rir res. Un parell de set­ma­nes després va escla­tar: “No podem ballar com volem, ens diuen quins pas­sos hem de fer.” Per un espe­rit lliure com el seu, això no el podia satis­fer de cap manera. Però hi havia una altra raó, tant o més impor­tant: “Soc l’únic nen de tot el grup.” Els pares van inten­tar treure-hi ferro, però era evi­dent que això el feia sen­tir com si no hi per­tanyés.

Men­tres­tant, un grup nombrós dels seus com­panys de classe s’havien apun­tat a fer fut­bol –i alguns a fer bàsquet, que aquesta història passa a Bada­lona–. Molts nens i dues o tres nenes. Al prin­cipi feien ses­si­ons d’entre­na­ment lúdiques i par­tits només per diver­tir-se. Però un parell d’anys més tard, l’estona de joc es va con­ver­tir en un entre­na­ment de debò i el diver­ti­ment, en par­tits de com­pe­tició. Coin­ci­dint amb la pro­fes­si­o­na­lit­zació de l’acti­vi­tat, les nenes van començar a des­a­parèixer fins que en va que­dar una de sola. Als equips rivals va pas­sar el mateix. Entre els nens que van con­ti­nuar hi havia apas­si­o­nats pel fut­bol, alguns que no tant i d’altres que s’hi havien apun­tat perquè alguna cosa o altra havien de fer, i el fut­bol era una opció “natu­ral”. Les poques nenes resis­tents, en canvi, eren les que tenien claríssim que els encan­tava el fut­bol, encara que tot els feia enten­dre que per a elles no era “natu­ral”. Abans de l’Era Pute­llas, estem par­lant del recentíssim 2021, era gai­rebé impos­si­ble veure fut­bo­lis­tes dones als mit­jans, i sense refe­rents públics és difícil ima­gi­nar que una cosa sigui pos­si­ble. Als patis de les esco­les exis­teix el per­fil de la nena que juga a fut­bol en lloc de fer les coses que fan les nenes al pati. No sem­pre ha estat fàcil por­tar aquesta eti­queta –que acos­tuma a com­por­tar el càstig social de ser “dife­rent” per no seguir els man­dats de gènere– i han de tenir molt clar que el fut­bol és el que els agrada per supor­tar-la.

La V, que té quinze anys com l’A i va anar a una altra escola, no es va sen­tir mala­ment per pre­fe­rir jugar a fut­bol al pati en lloc de xer­rar amb les altres nenes. Era l’única a l’hora de pati, i l’única a l’equip, però va tenir la sort de sen­tir-se ben accep­tada per tot­hom –ves a saber si hi ajuda el cen­tre on estu­di­ava, de valors ben arre­lats–. De tant en tant, jugant par­tits es tro­bava una altra nena a l’equip rival. Una raresa. A diferència dels seus com­panys –que som­ni­a­ven ser Messi, que volien jugar a pri­mera– ella només pen­sava a jugar per pas­sar-s’ho bé, pot­ser perquè era sim­ple­ment impen­sa­ble qual­se­vol altra opció; el que sor­tia a la tele no li per­me­tia ima­gi­nar-s’ho. Als camps sem­pre hi havia pares pres­si­o­nant algun nen, exi­gint-li resul­tats i excel·lència, pen­sant pot­ser que el fill aca­ba­ria al Camp Nou si s’hi esforçava prou. Les famílies de les escas­ses nenes amb qui coin­ci­dia s’ho pre­nien ben dife­rent.

L’har­mo­nia insòlita que vivia la V al seu equip es va anar esquer­dant a mesura que les hor­mo­nes de la puber­tat començaven a regar els com­panys de l’equip i va dei­xar de sen­tir-s’hi còmoda. Pot­ser una altra per­sona s’hau­ria desa­ni­mat i hau­ria dei­xat el fut­bol, però no pas ella. Ara està en un equip femení i ha des­co­bert un món: un món de noies que com ella han arri­bat fins aquí soles, per pura tos­su­de­ria. Totes són dife­rents, però la seva for­ta­lesa i la soli­da­ri­tat entre elles és inqüesti­o­na­ble. Encara s’han de sen­tir de tant en tant com algun noi els diu alguna frase ridícula com “Jo sol podria gua­nyar con­tra la mei­tat del vos­tre l’equip”, però ni s’immu­ten. A elles, després de tants anys d’anar a con­tra­cor­rent, no els fan ni pes­si­go­lles, aques­tes mos­tres ridícules de mas­clisme. Sobre­tot ara que estan jun­tes.

L’A va dei­xar la dansa aviat; segu­ra­ment li fal­tava vocació per aguan­tar la pressió social. Pel seu cantó, la V i les seves com­pa­nyes han començat a notar que la mirada de la gent ha dei­xat de ser d’estra­nyesa –quan no de burla– i ara és d’admi­ració i res­pecte i per fi es veuen reflec­ti­des cada dia a la tele­visió i poden som­niar amb ser l’Alèxia o l’Aitana. Aquell #sea­cabó / #sha­a­ca­bat de Pute­llas que ha fet la volta al món és, també, un #som­fut­bo­lis­tes­de­pri­mera.