Febrer o Fabré?

Palau i Fabré, Palau i Febrer o Palau i Març? A Joan Brossa li hau­ria fet molta gràcia, Sal­va­dor Espriu hau­ria patit una lipotímia, Joan Vinyoli ho hau­ria accep­tat amb estoïcisme, però l’esti­mat Josep Palau i Fabre s’hau­ria enfi­lat per les parets si hagués sen­tit el cognom de la seva mare repe­tit errònia­ment tres-cen­tes vega­des en el comiat a Palau que el pre­si­dent Mon­ti­lla va fer ahir a la cape­lla ardent ins­tal·lada a la Gene­ra­li­tat.

Sense voler-ho, Mon­ti­lla va fer la per­for­mance per­fecta, un adéu ins­ti­tu­ci­o­nal com cal des de la màxima repre­sen­tació del país. Ver­go­nya poc ali­ena devien sen­tir els seus ali­ats repu­bli­cans de les pri­me­res files davant la rellis­cada del pre­si­dent, entre ells el con­se­ller de Cul­tura Tres­ser­ras. Sort que al país tot no fun­ci­ona com els asses­sors cul­tu­rals del pre­si­dent i el pre­si­dent, només com­pa­ra­bles a la Renfe, la xarxa elèctrica o les obres del metro, entre altres atzu­cacs de la ciu­tat dels pro­di­gis.

Pre­sen­tat per Jordi Coca, que als sei­xanta anys pre­para la tesi doc­to­ral sobre el tea­tre de Palau i Fabre, l’acte en si, fins a l’apa­rició mon­ti­llesca, havia estat força bé: les parau­les del crític lite­rari Tomàs Nofre, el reci­tal aus­ter i emo­tiu de la gran actriu Mont­ser­rat Caru­lla i una cançó a cap­pe­lla d’una Maria del Mar Bonet extra­or­dinària: “Jo em dona­ria a qui em volgués / com si ni jo me n’adonés: / d’aquest donar-me: com si ho fes / un jo de mi que m’ignorés”. Ver­sos que recor­dava de sen­tir-los a cau d’ore­lla en tants i tants reci­tals ple­gats.

Fugint espe­ri­tat de l’actu­ació de Mon­ti­lla al seu cau, surto a la plaça de Sant Jaume, on un cen­te­nar de senyo­res grans recla­men unes pen­si­ons jus­tes per a les vídues, petició que els con­se­llers de dins deuen igno­rar encara més que l’obra de Josep Palau i Fabre. Quina por!

Per sort la repre­sen­tació política dels actes va millo­rar amb Joan Ran­gel, dele­gat del govern cen­tral a Cata­lu­nya i alcalde de Cal­des d’Estrac quan la Fun­dació Palau es va inau­gu­rar, amb el patri­moni de Palau i Fabre i del seu pare. Ran­gel va recor­dar el lle­gat artístic i intel·lec­tual del mes­tre abans que la comi­tiva enfilés cap al cemen­tiri, on el pin­tor poeta Pere­jaume va reci­tar amb veu potent i roga­llosa el poema Comiat.

Des del cemen­tiri de Cal­des es veu el mar del Maresme, càlid sota una lleu boira. Som davant la tomba de la família Roca Ros­se­llini, amb els artis­tes Anna Malu­quer, Marc Sardà, Xavier González, Pere­jaume, Her­mann Bonnín i Sabine Dufre­noy. Una mica més enllà hi ha Julià Gui­lla­mon amb altres amics per­so­nals del poeta. La vista i la llum del mig­dia s’assem­blen a les dels con­tes de Palau i Fabre. Anna Malu­quer ha apro­fi­tat el final de l’acte per dei­xar dis­cre­ta­ment un ram de flors sil­ves­tres entre les coro­nes immen­ses que tapen com­ple­ta­ment el nínxol on es queda el poeta, lluny del seu pis del car­rer Bruc, a tocar del Con­ser­va­tori i del Mer­cat de la Con­cepció, lluny també de tots els que encara el sen­tim tan a prop.