Parlem

Enra­ona, parla, ralla, xerra... No és un enun­ciat ori­gi­nal, ni l’anunci de l’única empresa de tele­co­mu­ni­cació que et parla des d’aquí, en la teva llen­gua i com si fos­sis una per­sona humana, però és un clam tos­su­da­ment oportú i neces­sari, bàsica­ment perquè és l’única res­posta efec­tiva que tenim els cata­la­no­par­lants per evi­tar que el català acabi enter­rat al cemen­tiri de la història, víctima de l’onada expan­siva del cas­tellà i de l’acció deli­be­rada i secu­lar d’Espa­nya –i també França. La dosi d’aquesta set­mana ens porta a les Illes, on el govern del PP i Vox ha eli­mi­nat el requi­sit del català per tre­ba­llar a la sani­tat pública, que equi­val a la cas­te­lla­nit­zació de l’atenció mèdica i, per tant, la dels ciu­ta­dans que van al metge i neces­si­ten que els enten­guin. L’equació PP-Vox té efec­tes simi­lars al País Valencià, on també aquesta set­mana tres con­se­lle­ries del govern (Justícia, Cul­tura i Agri­cul­tura) han dei­xat de comu­ni­car-se amb els ciu­ta­dans en català, mal­grat la llei. Natu­ral­ment ho fan en el mateix idi­oma que Felip V va impo­sar a sang, fetge i decret al segle XVIII, en la mateixa llen­gua amb què Primo de Rivera i Franco van pro­hi­bir i repre­sa­liar el català al segle XX, en el mateix en què les Espa­nyes de tots els colors han escrit i escri­uen totes les lleis, nor­ma­ti­ves i dis­po­si­ci­ons que, a cen­te­nars, inha­bi­li­ten, exclo­uen o pro­hi­bei­xen el català d’actu­a­ci­ons en qual­se­vol àmbit de l’Estat, fins i tot a Cata­lu­nya, on el català és ofi­cial. I de València a Andorra, on el govern s’ha vist obli­gat a intro­duir conei­xe­ments bàsics de català per reva­li­dar els per­mi­sos de residència, vist que la llen­gua ofi­cial del país camina cap a la resi­du­a­li­tat. El viatge ha d’aca­bar per força a Cata­lu­nya, perquè aquí el requi­sit exis­teix, però la cas­te­lla­nit­zació de facto a la sani­tat pública és un fet crei­xent, com a les esco­les mal­grat la immersió; com als jut­jats, on el català és l’excepció; com a les boti­gues o res­tau­rants, on has d’insis­tir dos o tres cops per des­co­brir que l’inter­lo­cu­tor sap par­lar en català, però no ho fa. El català neces­sita un estat que el blindi, però men­tre no el tin­gui només té la seva gent, la d’aquesta i la de les pròximes gene­ra­ci­ons.