Canvis

Demà serà l’onzena Diada després d’una tira­llonga de Dia­des amb mani­fes­ta­ci­ons d’entre mig milió i dos mili­ons de per­so­nes: les més con­cor­re­gu­des de tot el con­ti­nent euro­peu després del final de la Segona Guerra Mun­dial. Dit això, es pot enten­dre que molts cata­lans inde­pen­den­tis­tes són més aviat pes­si­mis­tes i estan con­fo­sos a causa de la situ­ació actual. Però per molt con­fusa que aquesta pugui sem­blar, no seria sobrer recor­dar un fet del tot obvi: les coses can­vien. Per no anar més lluny, la Cata­lu­nya d’avui no és, ni política­ment, ni soci­al­ment ni cul­tu­ral­ment, la que vaig des­co­brir –per dir-ho així– l’any 1978. I cal tenir en compte que només des del 1990, 34 països s’han inde­pen­dit­zat, des d’Armènia fins a Namíbia. Alguns ho han fet d’una manera pacífica (Txèquia, Mon­te­ne­gro), d’altres han hagut de llui­tar per la seva inde­pendència (Bòsnia), i alguns han estat dura­ment cas­ti­gats pels estats dels quals for­ma­ven part (Timor-Leste i, ara, Ucraïna). I, al con­trari del que asse­ve­ren els auto­pro­cla­mats “ciu­ta­dans del món”, aquesta pro­li­fe­ració de països nous no és el resul­tat d’una eclosió del naci­o­na­lisme en el sen­tit més nega­tiu del mot: els eslo­vens no són pas més naci­o­na­lis­tes que quan eren iugos­laus (sen­zi­lla­ment ja no volen ser manats des de Bel­grad). L’acti­tud d’Espa­nya durant els últims 123 anys ha estat, més o menys, fer veure que cap dels fac­tors que han resul­tat en la cre­ació de 117 nous estats des del prin­cipi del segle pas­sat exis­tis­sin din­tre de les fron­te­res espa­nyo­les: cap fricció, cap con­flicte, cap fet dife­ren­cial, cap llen­gua opri­mida. Davant l’espec­ta­cle d’un món que ha vist uns can­vis geo­polítics immen­sos al llarg de poc més de dotze dècades, gene­ra­ci­ons sen­ce­res de diri­gents espa­nyols han ama­gat els caps a la sorra i les actu­als encara ho fan. Algú els hau­ria d’expli­car que quan els estruços fan això per fugir del perill, és pre­ci­sa­ment quan més peri­llen.