Carme Junyent i la catalana llengua

Quan a la meva Tri­buna de juliol vaig dei­xar obert el debat d’orga­nit­zar un País amb la força que es va obte­nir amb l’ano­me­nada Renai­xença, no pen­sava pas que una de les grans pro­mo­to­res i estu­di­o­ses de la llen­gua cata­lana ens dei­xa­ria tan aviat.

Carme Junyent és un per­so­natge que té un currículum impac­tant, des de l’estudi de filo­lo­gia a diver­ses uni­ver­si­tats del món fins a la immersió que ha fet en l’anàlisi de llengües diver­ses, mino­ritàries, i de la llen­gua cata­lana actual, la que par­lem ara mateix. Els honors rebuts al llarg de la seva vida for­men un buc intens. Com a dona sàvia es movia pels espais on la con­vi­da­ven per par­ti­ci­par del seu conei­xe­ment, amb una esplèndida sen­zi­llesa, aque­lla qua­li­tat que li con­ver­tia sem­pre el ros­tre en un aco­lli­dor som­riure, un xic irònic. Vam tenir el plaer de conèixer-la en una de les tro­ba­des que Òmnium ens ofe­reix els diven­dres al ves­pre de l’estiu, sota Far­ners. De conèixer-la i escol­tar les parau­les que ens por­ta­ren a una pas­se­jada per la nos­tra cata­lana llen­gua.

I, retor­nant al tema apun­tat el mes pas­sat, recu­llo el record d’aquell movi­ment que, enmig de moments pot­ser lingüísti­ca­ment més fàcils que els nos­tres, va recu­pe­rar una cul­tura aixa­fada, una llen­gua que era pro­hi­bida amb el Decret de Nova Planta. Una política que ens va des­truir. La recu­pe­ració que el nos­tre poble va ser capaç de rea­lit­zar abans del que esmen­tem com a poema inici, recor­dem els finals del 1790, quan no feia ni 100 anys de l’assalt de les tro­pes de Felip V al nos­tre País. En un recull ano­me­nat Calaix de sas­tre, el Baró de Maldà escriu les parau­les i expres­si­ons de tot el món del cos­tu­mari, encara viu aquells anys que tota la qüestió admi­nis­tra­tiva roma­nia allu­nyada de la gent, de la població, que uti­lit­zava la llen­gua cata­lana sem­pre. Per par­lar amb la família, a les boti­gues dels pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat. La Carme Junyent fa pen­sar en aquells moments, espe­ci­al­ment en el camp de la llen­gua. Amb ella, cer­ta­ment, com abans amb Coro­mi­nas, Solà, Veny, Vall­verdú, hem tin­gut la sort d’acce­dir endins del nos­tre sis­tema lingüístic. En uns moments, no ho obli­dem, que tenim una situ­ació més com­plexa que la d’aque­lla gent del tom­bant del divuit al dinou.

Aquells cata­lans del segle divuit gau­dien d’una llen­gua viva en el camp popu­lar, i també en el nivell de cul­tura que ano­me­nem alta. L’Església catòlica que, amb tot el poder, uti­lit­zava el model de llen­gua cata­lana els dies litúrgics que, no ho obli­dem, emple­na­ven les fes­tes, els ani­ver­sa­ris de les fes­tes. Litúrgia estesa més enllà de les mis­ses de cada set­mana. I és que l’Església, pot­ser per arri­bar a la gent, com havia fet en aquell con­cili de Tours, par­lava la llen­gua del poble, com vam cons­ta­tar a les comar­ques giro­ni­nes amb un tre­ball diri­git pel catedràtic d’història con­tem­porània de la Uni­ver­si­tat de Girona Joa­quim Nadal Far­re­ras. I és que la llen­gua cata­lana, a part de seguir aquell model, creà tota una cul­tura popu­lar de tall culte, com els goigs diri­gits al san­to­ral. Que eren for­ta­ment pode­ro­sos. I con­ser­va­dors del lèxic i una bona llista de sin­taxi. Això, jun­ta­ment amb la poe­sia del poble, les cançons, els con­tes i les dites. I el tea­tre. I, qüestió molt des­co­ne­guda, l’ense­nya­ment. Es rea­lit­zava en llen­gua cata­lana, com ens ofe­reix Mon Marquès en un potent estudi. Tenim, doncs, una situ­ació que pro­pi­ciarà l’apa­rició de la Renai­xença. Carme Junyent no ha pas tin­gut un pano­rama com el que esmento.

D’entrada, la situ­ació del català és ben fràgil, com sabem. Som un País que mor d’èxit. Amb gent vin­guda de la misèria dels pro­pis països, gent que escull les uni­ver­si­tats cata­la­nes pel renom de què gau­dei­xen. Els hos­pi­tals de referència, com són, en el camp de la medi­cina pública, el Tru­eta, el Vall d’Hebron, el Clínic, etcètera. Amb l’afe­gitó d’un bon assen­ta­ment d’hos­pi­tals pri­vats. Tots ple­gats són plens de met­ges vin­guts de l’Amèrica Lla­tina. I per a ells la llen­gua és “l’espa­nyol”. D’això mateix es queixà la Carme Junyent en el seu arti­cle pòstum: “Morir-se en català”, últim arti­cle que va escriure els dar­rers dies de la seva vida. “Durant molts anys he par­lat de la crei­xent difi­cul­tat de ser atès en català els últims dies de la vida [...]. L’atenció als CAP i als hos­pi­tals en català no sem­pre està garan­tida. Aquest és un dels àmbits on l’admi­nis­tració sí que té alguna cosa a dir, perquè hau­ria de garan­tir els drets dels cata­lans a ser ate­sos en la seva llen­gua a casa seva.”