De preservar i mitificar

Con­verso amb una cone­guda que admiro, la Pepa Sal­va­dor, que es va ena­mo­rar d’un mari­ner i s’hi va casar i que ha dedi­cat més de mitja vida al mar, pri­mer nave­gant i cui­nant dins una goleta de vint metres que feia xàrters pel Carib i, més enda­vant, orga­nit­zant rutes per la Costa Brava. Quan la Pepa i el seu marit es van jubi­lar es van ven­dre el vai­xell, el Pepa Ban­dera II. L’havien encar­re­gat a les dras­sa­nes de Bil­bao i ells matei­xos van anar a tallar pins a Sòria per cons­truir els pals de fusta on one­ja­ven les veles del buc.

Me’ls ima­gino com dos pio­ners, allà als anys 80 del segle pas­sat, regint una vida lliure de seden­ta­risme, tot i que tenien molta feina. Però com que nave­gar és la seva passió, les exigències de gua­nyar-se la vida al mar no els han sem­blat mai cap sacri­fici sinó una manera de viure experiències enri­qui­do­res. He tin­gut l’ocasió de tor­nar a par­lar amb la Pepa, després que em fes arri­bar un vídeo expli­ca­tiu sobre la tasca que fa SOS Costa Brava, de la qual ella és mem­bre. Aquesta pla­ta­forma, que cele­bra el seu cinquè ani­ver­sari, és una fede­ració sense ànim de lucre que aixo­pluga més de vint enti­tats i col·lec­tius eco­lo­gis­tes, entre els quals l’Iae­den, del qual jo també soc sòcia.

La Pepa, com molts de nosal­tres, estima la natura, el mar, la costa i la mun­ta­nya, i sap que l’única manera que tenim de pre­ser­var-la és fer acti­visme, per això s’hi va començar a impli­car fa vint anys. Però el movi­ment eco­lo­gista, al nos­tre país, ja es va ini­ciar als anys 70, en pro­testa con­tra la urba­nit­zació de la serra de l’Albera i del lito­ral nord-català, i va tenir con­tinuïtat al sud de Cata­lu­nya amb l’opo­sició a l’abo­ca­dor del Gar­raf. Des d’ales­ho­res s’han acon­se­guit pre­ser­var –amb grans esforços– zones com els Aigua­molls de l’Empordà, el delta de l’Ebre i el Piri­neu, i fre­nar una mica la pro­li­fe­ració de ciment a l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona, avui nova­ment amenaçada per una allau de pro­jec­tes urbanístics i d’infra­es­truc­tu­res.

Tot i les difi­cul­tats, s’han acon­se­guit rep­tes que sem­bla­ven impos­si­bles (estic pen­sant en la feina de xar­xes com SOS­Na­tu­ra­Cat, que agrupa una sei­xan­tena de col·lec­tius, i en per­so­nes com­pro­me­ses que conec més o menys: Martí Boada, Jordi Sar­ga­tal, Josep Espi­gulé, Marta Ball-llo­sera, Sergi Nuss, Irene Gis­bert, Jenar Fèlix, Ramon Fortià, Joan Bodó, Sebastià Delclòs, Rosa Llinàs, Joan Mora­les, Llo­renç Pas­qua, Maria Àngels Pujo­lar i tants altres d’arreu del país). Ara, a més del boom immo­bi­li­ari que ha rea­pa­re­gut en espais que són refe­rents pai­satgístics, hi ha la neces­si­tat d’ener­gies reno­va­bles que, en cap cas, no pot espat­llar ni trin­xar zones de bellesa extra­or­dinària com el cap de Creus, sobre el qual pesa l’amenaça de la cons­trucció d’un gran parc eòlic marí, un pro­jecte que es podria ubi­car en polígons indus­tri­als o a l’entrada a l’auto­pista A-7, prou ven­tosa.

Sovint l’excusa és que el govern del país està sotmès a polítiques esta­tals i que els ajun­ta­ments neces­si­ten ren­di­ments urbanístics per sobre­viure. Tot ple­gat és per­vers. Els espais més emblemàtics atre­uen un turisme de qua­li­tat. Tinc la sen­sació que sovint defu­gim la con­tem­plació de la bellesa i som pro­clius al relat de suc­ces­sos tràgics. Quan passa un fet lamen­ta­ble en un indret natu­ral, ten­dim a pen­jar-li l’eti­queta de maleït, en comp­tes de miti­fi­car-lo, tal com han sabut fer els suïssos amb les mun­ta­nyes dels Alps on s’han esta­ve­llat prou avi­ons, o els fran­ce­sos, que han con­ver­tit l’embas­sa­ment del riu Ver­don –on hi ha hagut més d’una incidència mor­tal– en una des­ti­nació d’alt interès turístic.

Per més que alguns parat­ges hagin estat esce­nari de cala­mi­tats –incen­dis, aiguats, ter­ratrèmols– o de fets dramàtics, mai no hau­rien de que­dar estig­ma­tit­zats, sinó reva­lo­rats. Molts –el massís dels Ports, la mun­ta­nya de Tor, les ter­res d’Alca­nar, embas­sa­ments com la Llosa del Cavall i Sus­queda– per­ta­nyen a l’ima­gi­nari col·lec­tiu. Con­ser­var-ne l’essència mítica i explo­rar el sen­tit més trans­cen­dent és riquesa per a demà. Són com el Pepa Ban­dera II o les espar­de­nyes Chi­a­rita de color rosa que es dis­se­nyen a Banyo­les i que llu­eix Mar­got Rob­bie a la pel·lícula Bar­bie. Per­do­neu la com­pa­ració, però no me’n sé estar.