CaputxETA. Activista etarra

Escolta, etarra, ja n’estic bas­tant fins al cap­da­munt. Estic can­sat de debò. Decla­res la treva aca­bada i ja hi tor­nem a ser. Altra vegada en ZP fent cara de Zig­zag Per­dut, la classe política amb els pixats al ven­tre i la caverna espa­nyola ali­men­tant-se dels teus esti­ra­bots. Mira, n’estic una mica tip, d’aquesta dèria d’invo­car les bom­bes quan la llen­gua s’enca­lla.

Ja em conec la història: ara els espa­nyols s’embar­ca­ran en la seva guerra de brams, com­pe­ti­ran per veure qui et toreja millor, i els plats tren­cats els paga­rem tots aquells que apos­tem pel dret a deci­dir. Si tor­nes a atemp­tar, i la sang corre de nou, ja ens poden aga­far ben con­fes­sats, perquè gent com jo, que es mareja quan veu un tall al dit petit del peu esquerre, ens con­ver­ti­rem d’ofici en còmpli­ces de la violència. Començo a pen­sar seri­o­sa­ment que un dels motius més sòlids per mar­xar d’Espa­nya ets pre­ci­sa­ment tu, caput­xETA. Em temo que sota el teu pas­sa­mun­ta­nyes s’hi amaga un litigi forà, que ni ens ve ni ens va, i que té més relació amb els pas­sa­dis­sos de Madrid que amb els afanys de lli­ber­tat.

T’ho dic amb el cor a la mà: estic desit­jant per­dre’t de vista, i que arribi el dia en què els teus alts i bai­xos siguin un sim­ple breu a la secció d’inter­na­ci­o­nal. Vull ser por­tuguès i estu­diar-te en un depar­ta­ment d’antro­po­lo­gia. I si no em dei­xen ser inde­pen­dent de tu, com a mínim que em dei­xin ren­dir-me a la pode­rosa temp­tació de decla­rar-me indi­fe­rent.