Organyà

Fa uns dies vaig tenir l’honor d’escriure i lle­gir l’homi­lia laica a Organyà. El pri­vi­legi de for­mar part d’aquesta tra­dició va ser en el marc de la fira del lli­bre del Piri­neu que aquest petit poble de l’Alt Urgell fa més de vint anys que orga­nitza. Ja m’ho havia expli­cat el bon amic Vicenç Llorca, que és mig ganxo, que aquest poble en té, de ganxo. I l’apre­ci­ació va més enllà d’un sen­zill joc de parau­les. Segons la lle­genda, les gan­xes de raier que es van fer ser­vir per recu­pe­rar el cos de sant Ermen­gol, que havia cai­gut al riu, va ator­gar el mal­nom amb què serien cone­guts els d’Organyà des de lla­vors. Però si té aquesta capa­ci­tat d’engan­xar és perquè és una vila de vuit-cents habi­tants que ha sabut treure ren­di­ment de l’enorme poder de les parau­les. I no pas unes quals­se­vol. De les més anti­gues escri­tes en català, les homi­lies. Organyà ha tin­gut l’encert de crear al vol­tant d’aque­lles parau­les una fira, una mos­tra que rei­vin­dica la llen­gua i la tra­dició no només del català i de Cata­lu­nya, sinó del Piri­neu, un país dins del nos­tre país.

La gent, el pai­satge, l’aire, la música, el men­jar tot és més autèntic, més pur, més net, més ori­gi­nal. I pas­sen els anys i Organyà con­ti­nua orgu­llosa i gene­rosa rei­vin­di­cant l’ori­gi­na­li­tat d’uns orígens lingüístics i lite­ra­ris molt potents i amb molt de poder. I no oblidéssim pas per què. Jus­ta­ment perquè estan fets a base de parau­les, aque­lles eines tan fràgils però tan ple­nes de vida que ens donen sen­tit com a indi­vi­dus que for­mem part d’un col·lec­tiu. D’una soci­e­tat que ha de recor­dar allò tan­tes vega­des repe­tit que qui perd els orígens perd la iden­ti­tat. A Organyà fa molts anys que ho saben i per això reten home­natge públi­ca­ment a les més anti­gues parau­les i espe­ro­nen les noves perquè conei­xen el poder que atre­so­ren, però també perquè tenen molt clar que si la nos­tra llen­gua, les nos­tres parau­les, no les defen­sem nosal­tres, no ho farà ningú.