Teràpia de got

Les xar­xes soci­als són aquell alta­veu a l’abast de tot­hom que pro­jecta als qua­tre vents les veus més empàtiques i les més des­proveïdes de qual­se­vol bon sen­ti­ment amb escas­sos pocs segons de diferència. A X –abans Twit­ter– aquest cap de set­mana un cone­gut pre­sen­ta­dor de tele­visió expo­sava el neguit de fer front a un dis­sabte fes­tiu només una set­mana després d’haver dei­xat de beure. Alco­hol, s’entén. Li han dit de tot: que si men­tia perquè en pre­pa­rava una de grossa; que no deixés de beure i només en limités el con­sum; que si es mori­ria; que si ja es notava perquè n’era menys, de graciós; que això s’havia de cele­brar (i li engal­ta­ven una foto de dues llau­nes de cer­vesa); que si no sé quin coi d’addic­ci­ons... Fins i tot el con­tacte d’Alcohòlics Anònims, li van arri­bar a pas­sar.

No és la pri­mera vegada que ho veig, això, que a algú a qui no li agrada beure se’l miren per sota del nas per si està en teràpia de des­in­to­xi­cació. M’ho van arri­bar a pre­gun­tar a mi, per no ofen­dre un cone­gut que no pre­nia mai cer­vesa tot i que era un home. Perquè a un home se’l pres­su­po­sava pen­jat d’una birra, si és que no té alguna malal­tia o està fent teràpia de xoc. Un model que els joves apre­nen, i copien, amb massa faci­li­tat.