La florista

Sor­tia del den­tista i vaig tenir la neces­si­tat de des­em­pa­lle­gar-me d’aque­lla olor d’anestèsia, ortodòncies i eta­nol entrant en una flo­ris­te­ria. Com si amb els rams encar­re­gats per feli­ci­tar una mater­ni­tat o una jubi­lació, els tes­tos de pen­sa­ments, les mar­ga­ri­des sem­pre sofer­tes, les hortènsies espon­jo­ses i els bran­qui­llons de lavanda a punt per posar sobre el coixí de bona nit, tot fes menys mal. La flo­rista arre­glava un ram de tuli­pes temp­ta­do­res perquè les vaig ima­gi­nar esplèndi­des a la taula del rebe­dor a punt per aco­llir i emba­da­lir els con­vi­dats, de la mateixa manera que la flo­ris­te­ria m’acot­xava, enmig de la bellesa escla­tant de pri­ma­vera, després de la fre­dor higi­e­nista de la pri­mera cita del dia. Som­ri­ent li vaig pre­gun­tar pel preu de l’arran­ja­ment que estava fent, com si neces­sités com­prar flors per com­pen­sar una funda mal­mesa en un molar cas­ti­gat pel bru­xisme. Dijous va tan­car la flo­ris­te­ria de la plaça del Vi de Girona, la que evo­cava un raco­net de la Pro­vença amb les seves fines­tres blau cel. Els pro­pi­e­ta­ris es venen el local on l’Àngels Arti­gas feia de flo­rista des del 2010. Que tan­qui una flo­ris­te­ria és com si tanqués una con­fi­te­ria, o una lli­bre­ria, o una botiga de dis­cos, o com si des­a­pa­regués la ciu­tat que hem cone­gut, aco­lli­dora com un ram de tuli­pes en un rebe­dor.