L’amic de cada nit

Volia com­prar un coixí per al llit, i m’he tro­bat que la majo­ria dels que m’han ofert eren, per al meu gust, massa durs, massa rígids. Al cap­da­vall, el vene­dor m’ha dit: “I per què no dorm sense coixí? Diuen que és molt sa”.

He fet veure que em con­ven­cia, després d’agrair-li un con­sell que anava con­tra els seus interes­sos, per no haver-li d’expli­car això que ara vull con­fes­sar a vostès.

Entre un coixí massa sòlid, massa alt, i la manca de coixí, el meu ideal és “una mica de coixí”. Un coixí pri­met i tou té, al meu enten­dre, tots els avan­tat­ges: amb un coixí dur tinc la sen­sació d’haver posat el cap damunt una làpida que no és pre­ci­sa­ment una sen­sació agra­da­ble si un té el propòsit de des­per­tar-se l’endemà; sense coixí em sento aban­do­nat i orfe. M’expli­caré.

Quan la vida ja no fa pos­si­ble que, cada nit, se’ns atansi la mare a fer-nos l’últim petó pro­tec­tor, el coixí ens acull amb la sua­vi­tat mater­nal i el sen­tim al front i a la galta com una carícia que ens dóna con­fiança; al seu con­tacte, ens infan­ti­lit­zem una mica i ens dei­xem caure en el son com en una falda segura.

Però per a això cal que el coixí tin­gui la ten­dresa d’una galta, que no pre­senti una imper­tor­ba­ble resistència, sinó que sigui capaç d’esta­blir amb la nos­tra pell un diàleg fle­xi­ble. Els que som­niem amb amors llu­nyans han de retro­bar en el coixí el record del “cheek to cheek”, del galta amb galta.

Eli­mi­nar el coixí, d’altra banda, sig­ni­fica eli­mi­nar un dels espais més íntims de l’ésser humà: el “sota el coixí”. És segur que aquesta mateixa nit, des­sota alguns coi­xins, hi haurà un moca­dor xop de llàgri­mes, una secreta carta sen­ti­men­tal i ado­les­cent, el tre­sor ama­gat d’una nina o d’un cotxe de joguina... pot­ser una pis­tola car­re­gada. Si un vent mis­teriós s’endugués de sobte tots aquests coi­xins, milers d’infants, d’homes i de dones se sen­ti­rien des­es­pe­ra­da­ment traïts.

Cal defen­sar el dret al propi coixí con­tra la dic­ta­dura de l’uni­for­misme. I jo agra­eixo al coixí tou que cada nit es faci soli­dari de la meva pau o del meu neguit. Ben al con­trari del coixí dur i inde­for­ma­ble, el tou i adap­ta­ble pre­senta cada matí una imatge dife­rent i les seves arru­gues i rebrecs volen dir que ha accep­tat que jo li tras­passés el pes que el son alli­bera o les inqui­e­tuds de l’insomni. S’ha fet una mica mot­lle de mi mateix. Com un veri­ta­ble amic.