‘Ubuntu’

Fa dies, nave­gant en una d’aques­tes apli­ca­ci­ons que ens engo­leix i ens immer­geix en un altre món, vaig topar amb una d’aque­lles parau­les que de segur que molts de vosal­tres conei­xeu i que d’altres des­co­bri­reu, però que sovint queda en l’oblit. I no perquè la memòria falli, sinó perquè és d’aquells mots que són incòmodes per a aquesta soci­e­tat que ens ha tocat viure. Bé, de fet, no ens trans­porta a un altre món. És del nos­tre món, encara que no ens ho aca­bem de creure. La paraula és ubuntu. Por­tem dues dècades de sac­se­ja­des, d’una crisi econòmica i d’una pandèmia mun­dial. Diuen que la vida de vega­des ens col­peja i que així s’aprèn i et fas més fort per ento­mar el que t’ofe­reix el futur. Però sem­bla que aquesta soci­e­tat, la nos­tra soci­e­tat, no ha estat a l’altura. Estàvem tots con­vençuts que tots aquests esde­ve­ni­ments ens farien evo­lu­ci­o­nar, cor­re­gir i cap­gi­rar una tendència cap a l’indi­vi­du­a­lisme, amb una pèrdua de valors i de tren­ca­ment dels vin­cles comu­ni­ta­ris. I sí, ha cap­gi­rat la sen­si­bi­li­tat en molts entorns, però pot­ser no en tots els neces­sa­ris per rever­tir aquesta tendència humana. A casa nos­tra que­den enrere les dades de més de dues mil empre­ses falli­des i d’una des­trucció de llocs de tre­ball que va situar l’atur en màxims històrics a les comar­ques giro­ni­nes. Ja no ens en recor­dem? Hi ha molts con­ciu­ta­dans que encara ho patei­xen. Però, al mateix temps, per a molts ha que­dat en l’oblit. Totes aques­tes sac­se­ja­des ens havien de trans­for­mar en una soci­e­tat més solidària, més empàtica, més fra­ter­nal, més plu­ral, amb més res­pecte pel proïsme. De fet, una soci­e­tat amb més huma­ni­tat cap als altres. Pot­ser és en el sig­ni­fi­cat d’ubuntu on es troba la clau de tot ple­gat: “Jo soc perquè nosal­tres som.” La filo­so­fia ubuntu, apli­cada per mol­tes comu­ni­tats afri­ca­nes, és la que els ha permès resis­tir i superar-se davant de cri­sis més demo­li­do­res i nom­bro­ses. I seguei­xen dem­peus. Els giro­nins i giro­ni­nes i, en par­ti­cu­lar, els que esti­mem la lli­ber­tat i la pros­pe­ri­tat del nos­tre país, hem afe­git al nos­tre espai de lluita col·lec­tiva un procés d’eman­ci­pació naci­o­nal que va tenir en l’u d’octu­bre del dos mil dis­set el seu punt més àlgid. Sis anys després ens cal, més que mai, exer­cir ubuntu: ser cadascú part d’un movi­ment soli­dari de resistència naci­o­nal. Per això, més que mai, diu­menge vinent ens cal repe­tir el clam ubuntu: ciu­tat i país.