La mala educació

“Que em per­met, si no és molèstia, amor­rar-me-li al piló?” “Faci el que més li con­vin­gui. No se n’esti­gui, senyor!” Aquest és un frag­ment de la cançó de La Trinca Edu­cació sexual, de 1979. Avui m’he diver­tit fent-hi una anàlisi d’estar per casa, i amb ulls de l’època actual i hi he tro­bat –a banda d’una col·lecció de pro­noms febles i d’eufe­mis­mes sexu­als en català que fan plo­rar d’emoció– una relació con­sen­tida i desit­jada, tot i que clara­ment és l’home qui marca el ritme segons el que li ve de gust. No tenim constància de la satis­facció d’ella, però tota l’estona sem­bla molt ben dis­po­sada. És una relació lliure, ja que al final s’aco­mi­a­den amb un polit: “Ha estat un plaer, senyora. Records al seu marit.” “Saludi la seva esposa si la veu aquesta nit.” La història té l’humor típic de La Trinca, encara que aques­tes rela­ci­ons extra­ma­tri­mo­ni­als són més velles que anar a peu i el cançoner popu­lar està far­cit de lle­tres iròniques sobre la dona casada que s’embo­lica ben con­vençuda amb el veí, el capellà o un frare que pas­sava per allà.

Segu­ra­ment la intenció de La Trinca era fer broma a par­tir del con­cepte edu­cació sexual, que devia estar a l’ordre del dia en aquells anys de pri­mera democràcia. Ara el tema que tenim sobre la taula és si el con­sum de por­no­gra­fia és el prin­ci­pal mitjà d’edu­cació sexual de la joven­tut i qui­nes con­seqüències té i tindrà a mitjà ter­mini. Hem sen­tit per­so­nes molt exper­tes que fan posar els pèls de punta quan expli­quen fins a quin punt és addic­tiu aquest con­tin­gut d’accés gratuït, il·limi­tat i sem­pre a l’abast, que majo­ritària­ment mos­tra un tipus de rela­ci­ons en què la dona és un objecte de plaer al ser­vei d’uns homes que ente­nen la sexu­a­li­tat de manera molt agres­siva i sense cap mena d’empa­tia. La psicòloga Alba Alfa­geme donava a TV3 un argu­ment clau: “No obli­dem que la gene­ració d’adults no hem estat edu­cats.” I que tots con­ti­nuem tenint els nos­tres tabús, i això fa que molts nens i joves hagin omplert aquest buit edu­ca­tiu amb fonts poc reco­ma­na­bles com aquests vídeos que tro­ben per tot arreu, i puguin pen­sar que aquest model de rela­ci­ons sexu­als és el nor­mal, el que s’espera d’ells quan arribi l’hora.

Per tant, aquells bons propòsits d’imple­men­tar l’edu­cació sexual dels temps de la cançó de La Trinca no van aca­bar de fun­ci­o­nar. La gene­ració que va anar a l’escola als anys vui­tanta no se n’ha sor­tit gaire millor que la dels seus pares, que havien vis­cut en un entorn més repres­siu. Recordo els meus com­panys, just estre­nada la puber­tat, reme­nant amb can­di­desa el mític dic­ci­o­nari esco­lar Albertí bus­cant-hi alguna paraula de caràcter sexual. Infruc­tu­o­sa­ment, no cal dir-ho, perquè aquell lli­bret groc era més cast que mossèn Cinto. O pot­ser és que un dic­ci­o­nari no és pre­ci­sa­ment l’eina per tro­bar aquest tipus d’infor­mació (i encara menys cap font d’exci­tació), i si hi sor­tia penis i vagina, cosa que ja coneixíem, ja devia ser molt. Però als dotze anys la curi­o­si­tat és natu­ral i impres­cin­di­ble, i no teníem gaire cosa més a l’abast per satis­fer-la. Les clas­ses específiques sobre sexu­a­li­tat van ser breus, poc adap­ta­des al que nosal­tres neces­sitàvem, i no ens vam sen­tir lliu­res de pre­gun­tar als adults, pares o mes­tres.

O sigui que ens vam haver d’edu­car gai­rebé sols. Els nois, dis­fres­sant la ignorància de fat­xen­de­ria; les noies, amb un silenci molt pesat ple de culpa, o amb aires d’alli­be­rada, una acti­tud molt cas­ti­gada soci­al­ment. El porno ja exis­tia, és clar, que d’això sem­pre n’hi ha hagut d’una manera o altra, però era mino­ri­tari i d’accés molt difícil, quasi clan­destí: als cine­mes X, amb accés per a majors de 18 anys i amb fama de llocs sòrdids i plens d’adults fas­ti­go­sos; en pres­tat­ge­ries mig ama­ga­des dels vide­o­clubs (pocs tenien el valor de pro­var de llo­gar una d’aque­lles pel·lícules, i menys amb el car­net fami­liar); en revis­tes als quios­cos, o en sex shops, que tenien la mateixa fama que els cine­mes X. Aquest con­tin­gut, doncs, no era un ele­ment freqüent en la for­mació dels que ara són pares dels ado­les­cents d’avui.

Si estem d’acord que el pro­blema no és pas el sexe sinó el fet d’enten­dre’l des de la desi­gual­tat i la violència mas­clista i no pas des de la recerca del plaer mutu i des del res­pecte, vull pen­sar que els valors posi­tius que trans­me­ten les famílies, fins i tot les que estan car­re­ga­des de tabús sexu­als, són molt més pode­ro­sos que aquests vídeos tan impac­tants que ens asset­gen per tot arreu. Que un noi que tracta la gent amb res­pecte, encara que miri porno cada dia, no es dedi­carà a com­por­tar-se com un ener­gu­men quan es trobi al llit amb la pare­lla i tindrà clar que ha de ser un moment agra­da­ble per a tots dos. I si té gai­res dub­tes –que en tindrà–, no cal que perdi el temps bus­cant cap pista en un dic­ci­o­nari esco­lar: té més mit­jans que mai per apren­dre a cons­truir una sexu­a­li­tat sana.