Cançons i caixes

Dijous, Polònia va dedi­car un gag a Lluís Llach rein­ter­pre­tant algu­nes de les seves cançons més cone­gu­des amb una lle­tra d’actu­a­li­tat: referències a l’apa­gada, els trens de roda­lies, l’aero­port i altres desgràcies amb què ens ha obse­quiat el govern de Madrid. Amb una melo­dia dife­rent, els guio­nis­tes de Polònia també hau­rien pogut posar una lle­tra com aquesta:

“Tre­ba­llem a Bar­ce­lona
per man­te­nir els de Madrid.
Pro ha vin­gut la resistència
i podem dir: bona nit!
D’emple­ats i dro­pos
no en man­tin­drem més,
que han tan­cat les cai­xes
tots els boti­guers.”

Excepte pels dos dar­rers ver­sos, la lle­tra seria del tot actual, oi? Però no és d’aquest estiu. És la lle­tra d’una cançoneta popu­lar que es can­tava a Bar­ce­lona el 1899, a l’època del famós tan­ca­ment de cai­xes, i que recull Josep Pla al seu lli­bre Fran­cesc Cambó.

La història es repe­teix, com diu el tòpic? Estem igual ara que el 1899? Mirem-ho. Josep Pla explica els orígens de la qüestió: “S’havien fet les guer­res colo­ni­als, i la des­mem­bració de Cuba i de Fili­pi­nes era una rea­li­tat. El minis­teri, per tant, s’havia d’enfron­tar, tard o d’hora, al con­tri­bu­ent. Aquest xoc, a Cata­lu­nya espe­ci­al­ment, era de resul­tats impre­vi­si­bles”. De moment, això s’assem­bla a l’actu­a­li­tat: només cal can­viar Cuba i Fili­pi­nes per Extre­ma­dura i Anda­lu­sia, i tot qua­dra.

Pla con­ti­nua: “Aquest xoc és el que s’ano­mena vul­gar­ment el tan­ca­ment de cai­xes, movi­ment impor­tantíssim, que fou diri­git pel senyor J. Marian Pire­tas, secre­tari que fou en aque­lla època de la Lliga de Defensa Indus­trial i Comer­cial de Bar­ce­lona”. De resul­tes del tan­ca­ment foren empre­so­nats alguns riquíssims pròcers de Bar­ce­lona, com Eusebi Güell i Emili Vidal i Ribas. En això, el paral·lelisme amb l’actu­a­li­tat s’esva­eix. Se’m fa com­ple­ta­ment impos­si­ble ima­gi­nar que els senyors de Foment, del Cer­cle d’Eco­no­mia o de la Cam­bra de Comerç esti­min prou Cata­lu­nya per pas­sar per la presó.

Pla afe­geix: “Els dipu­tats cata­lans (...) s’esti­ma­ren més que­dar bé amb els gover­nants que els havien enca­se­llats que amb els con­tri­bu­ents cata­lans”. L’acti­tud dels polítics del 1899 sí que seria vigent el 2007. Si, per una rara casu­a­li­tat, la soci­e­tat civil es rebel·lés, segur que els polítics cata­lans aca­ba­rien donant-los l’esquena i pac­tant amb Madrid a canvi d’alguna fotesa. I és que, a Cata­lu­nya, els pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat només es tor­nen ferms i rei­vin­di­ca­tius quan es jubi­len.

Ara Pujol i Mara­gall s’empre­nyen, es posen seri­o­sos i tre­uen el fan­tasma del tan­ca­ment de cai­xes. Per què ara? Per què no abans, quan mana­ven? I el millor és que, men­tre, Carod mira cap a una altra banda i Artur Mas dis­si­mula. Hi ha qui diu que el tan­ca­ment de cai­xes del 1899 va fra­cas­sar perquè li fal­tava un suport polític: el cata­la­nisme. No sé prou història per saber-ho. Però és clar que, avui, si hi hagués un altre tan­ca­ment de cai­xes, el cata­la­nisme de CiU i ERC no ser­vi­ria de res.