La vida perfecta

La salut men­tal entra en aquell cos­tat fosc de les coses intan­gi­bles, les que no podem tocar, que no pesen, ni sag­nen ni podem mesu­rar o valo­rar sense equi­vo­car-nos. La feli­ci­tat no es pot mesu­rar. I els tras­torns en el nos­tre benes­tar emo­ci­o­nal es cap­bus­sen en un pou difícil de sos­pe­sar per aquells que no els patei­xen. Ahir com­me­moràvem el Dia Mun­dial de la Salut Men­tal, que ens recorda que cal equi­pa­rar la salut men­tal amb la física, llui­tar con­tra l’estig­ma­tit­zació que patei­xen els afec­tats i millo­rar-ne l’atenció. Aquests dies s’han anat fent públi­ques unes dades que fan esgar­ri­far. Segons l’OMS, una de cada qua­tre per­so­nes viurà un tras­torn men­tal al llarg de la seva vida, i s’estima que 280 mili­ons de per­so­nes al món tenen depressió. Els joves, tran­si­tant en la mun­ta­nya russa de la tran­sició a l’edat adulta, pre­sen­ten cada cop més pro­ble­mes (el suïcidi és la pri­mera causa de mort entre les per­so­nes de 15 a 34 anys). Això cons­tata que la salut men­tal ens afecta a tots com a soci­e­tat i que cal tre­ba­llar-la en tots els àmbits (casa, escola, feina), sobre­tot amb la millora d’uns sis­te­mes d’atenció que encara son arcaics. I més en aquest temps acce­le­rat i sorollós: a les xar­xes soci­als hem de mos­trar una vida per­fecta i feliç i això ens obliga a ama­gar tot males­tar emo­ci­o­nal. Com diu el pro­fes­sor de la UOC Fer­ran Marsà Sam­bola, “vivim en una soci­e­tat en què cons­tant­ment hem de demos­trar als altres que tenim una vida per­fecta”. “Això es reforça a través de les xar­xes soci­als.” Tapar-nos els ulls davant la salut men­tal és el pit­jor pas per afron­tar-la, indi­vi­du­al­ment i com a soci­e­tat.