Duran mai no confon

Josep Antoni Duran i Lleida va escriure, no fa gaire, un arti­cle a l’AVUI en què ens con­si­de­rava el diari més hos­til als seus posi­ci­o­na­ments. Curi­osa para­doxa, perquè si el líder d’Unió es con­si­dera cata­la­nista, crec que tro­barà mit­jans més adver­sos que aquest. Però, sigui com sigui, aquest pro­nun­ci­a­ment públic, com tants d’altres, demos­tren que Duran sem­pre ha estat molt clar, quan ha pres posició. Se’l pot acu­sar de ser tac­ti­cista, però no pas d’uti­lit­zar el tac­ti­cisme.
Això és així des que el –ja llunyà– 1987 va ser ele­git pre­si­dent del comitè de govern d’UDC. En aquells anys Duran i Lleida pro­po­sava, més o menys, les matei­xes coses que ara: un naci­o­na­lisme no inde­pen­den­tista, lle­ial amb l’Estat i molt impli­cat en la gover­nació espa­nyola. El que es podria des­criure com un cata­la­nisme influ­ent en tant que accep­ta­ble per Madrid. Ho deia abans i ho con­ti­nua dient ara.

Ell no s’ha mogut, qui ha evo­lu­ci­o­nat és el cata­la­nisme, que ja no con­fia a can­viar Espa­nya. Però val la pena dis­po­sar de polítics com Duran, capaç, si és neces­sari, de nedar con­tra cor­rent. En política i en la vida. Sort!