Demanar disculpes i tot resolt?

La retrans­missió en directe per RTVE de la tro­ba­lla del cos sense vida del jove Álvaro Pri­eto ha gene­rat una nova tem­pesta en el sec­tor audi­o­vi­sual sobre els límits entre l’ètica i el dret a la infor­mació. L’ens s’ha afa­nyat a treure el vídeo de les seves xar­xes soci­als i a dema­nar dis­cul­pes per unes imat­ges “que mai no s’hau­rien d’haver transmès”. L’epi­sodi, per a la tele­visió, com a mínim, queda tan­cat perquè ha ento­mat el mea culpa davant els seus espec­ta­dors, que han aplau­dit la reacció ful­mi­nant. Un cop vista la gra­vació, és clar. En un món age­no­llat davant la pressió mediàtica, deci­dir entre pre­ser­var el dret a la inti­mi­tat de les vícti­mes o fer créixer molt el nom­bre de visu­a­lit­za­ci­ons genera cada cop més dub­tes. D’excu­ses, però, sem­pre se’n tro­ba­ran.