Caos en una ERC KO

El pri­mer gir estratègic d’ERC els va obli­gar a valo­rar posi­ti­va­ment el PSOE men­tre el PSOE els humi­li­ava públi­ca­ment. Inten­ta­ven ven­dre com una gran victòria els indults par­ci­als com a suc­ce­dani de l’amnis­tia, alhora que assu­mien que l’1-O era un delicte de “desor­dres públics agreu­jats” en comp­tes d’un delicte de sedició, sig­nant que tot referèndum d’auto­de­ter­mi­nació dependrà en el futur del vis­ti­plau del govern espa­nyol. El PSOE es van­tava de divi­dir l’inde­pen­den­tisme i de fer renun­ciar ERC a la uni­la­te­ra­li­tat, i ERC es veia obli­gada a aplau­dir el PSOE o reconèixer que s’havien equi­vo­cat. La sim­bi­osi PSOE-ERC no va parar de créixer per les debi­li­tats dels governs lide­rats pels dos par­tits. Joan Tardà, d’aquesta doble inter­de­pendència en deia “Cru­zado Mágico” men­tre feia mofa del que des­qua­li­fi­cava com a “inde­pen­den­tisme màgic”. No va durar gaire, la farsa estratègica segons la qual es trac­tava de pac­tar amb el PSOE a Madrid men­tre s’aïllava el PSC a Cata­lu­nya, com si fos­sin coses dife­rents. ERC rebut­java tota uni­tat d’acció inde­pen­den­tista a Madrid men­tre, emu­lant el Màgic Andreu, es posava meda­lles damunt les sigles. No hi ha cap altra estratègia, deien. Liqui­dada la taula de diàleg per part del PSOE, ERC es treu del bar­ret un nou coni­llet, “l’acord de clare­dat”, un coni­llet de cinc caps i incomp­ta­bles ore­lles. Es veu que volen pas­se­jar aquest nume­ret màgic per dues tau­les, pri­mer per una de par­tits on ja li van fer l’autòpsia al Par­la­ment, i després, per la difunta taula de diàleg, amb un Rufián des­a­fi­a­dor adver­tint el PSOE que suarà. La ter­rorífica amenaça, però, es veu que és per després de la inves­ti­dura… Quanta ges­ti­cu­lació inútil per com­ba­tre la sòbria fer­mesa de Puig­de­mont.