Castellanitzar Montserrat

El papa Fran­cesc es va estra­nyar d’haver de resar en cas­tellà, en lloc de fer-ho en català, davant d’una talla de la Mare de Déu de Mont­ser­rat: “És en cas­tellà! No ha de ser en català?”, exclamà el pontífex màxim d’ori­gen argentí. L’epi­sodi ha des­fer­mat les crítiques cap a l’arque­bisbe de Bar­ce­lona, car­de­nal i pre­si­dent de la Con­ferència Epis­co­pal Espa­nyola, Joan Josep Ome­lla, acu­sant-lo de poca sen­si­bi­li­tat lingüística. Aquest epi­sodi con­tem­po­rani ens ser­veix per par­lar d’altres intents de cas­te­lla­nit­zació del que repre­senta Mont­ser­rat. A vint minuts a peu de la plaça de Sant Pere del Vaticà s’hi troba l’església de Santa Maria de Mont­ser­rat. Aquesta havia estat l’església de la Corona d’Aragó a Roma, lloc d’aco­llida dels seus pele­grins i d’enter­ra­ment dels papes Borja, que va sobre­viure a la seva estruc­tura política després de la des­feta de la Guerra de Suc­cessió. A ini­cis del segle XIX se li va fusi­o­nar l’església de Sant Jaume dels Espa­nyols, el tem­ple cas­tellà al Caput Mundi, i així és com avui dia se la coneix ofi­ci­al­ment, com a Església Naci­o­nal Espa­nyola de San­ti­ago i Mont­ser­rat, amb la seva façana pre­si­dida per un escut de l’Estat espa­nyol. Podem anar més enllà: el 1493 els Reis Catòlics orde­nen que Mont­ser­rat passi a depen­dre de la Con­gre­gació de Sant Benet de Valla­do­lid, situ­ació de dependència que va durar fins al segle XIX i que va pro­vo­car greus ten­si­ons dins de la comu­ni­tat monàstica entre els mon­jos cas­te­llans i els cata­la­no­a­ra­go­ne­sos. El 1582 el Con­sell de Cent de Bar­ce­lona es va diri­gir a Felip II per denun­ciar que els “mon­jos estran­gers” s’havien apo­de­rat de “dit mones­tir i de l’admi­nis­tració d’aquell” i que esta­ven expul­sant del cenobi els natu­rals “d’aquesta ciu­tat i prin­ci­pat de Cata­lu­nya, com els altres que són de la reial corona de Vos­tra Majes­tat dels Reg­nes d’Aragó”. Com podem veure, es tracta d’una dèria que ve de lluny.