Mòbils a les aules?

El debat públic entre la pro­hi­bició o la regu­lació del mòbil a les aules és un dels grans debats públics que ha mar­cat aquest pri­mer tri­mes­tre del curs 23/24. De fet, la mateixa con­se­lle­ria d’Edu­cació ha plan­te­jat un procés par­ti­ci­pa­tiu per conèixer el posi­ci­o­na­ment dels cen­tres edu­ca­tius i poder així pren­dre deci­si­ons. Amb tot, però, ja hi ha molts cen­tres a Cata­lu­nya que ja han afron­tat el tema i n’han regu­lat l’ús, adap­tant-se als dife­rents moments i neces­si­tats. No podem obli­dar que com vivim, com ens rela­ci­o­nem, com ens entre­te­nim i fins i tot com lli­guem s’ha vist alte­rat per les xar­xes soci­als. Però també com tre­ba­llem i també com apre­nem. La soci­a­lit­zació de la nos­tra mai­nada està total­ment medi­a­tit­zada per aquesta rea­li­tat. Tik­tok, What­sapp i Ins­ta­gram són apli­ca­ci­ons que estan ocu­pant la vida quo­ti­di­ana dels nos­tres fills i filles i estan dibui­xant noves rea­li­tats.

L’impacte de les TIC i del que ano­me­nen les “pan­ta­lles” és evi­dent i per això és clau ser cons­ci­ents dels seus ris­cos. En aquest sen­tit, for­mar-se en com­petències digi­tals serà clau per moure’s en aquesta rea­li­tat. Però no només la capa­ci­tació de la mai­nada, sinó que cal sobre­tot edu­car pares i mares perquè hi hagi un acom­pa­nya­ment per part dels adults. De fet aquests adults de referència seran clau per acon­se­guir edu­car des de ben menuts els nos­tres infants en l’ús res­pon­sa­ble de les pan­ta­lles . Només així es podrà cons­truir una relació d’ús de les pan­ta­lles equi­li­brada i enri­qui­dora.

És impres­cin­di­ble tre­ba­llar amb una mirada pre­ven­tiva per evi­tar ris­cos d’un mal ús per evi­tar addi­ci­ons, situ­a­ci­ons de cibe­ras­set­ja­ment, violència sexual, difusió de con­tin­guts íntims i sexu­als....i no tan sols això, sinó que l’impacte de les xar­xes, cada cop més estu­diat, està lli­gat amb males­tar, frus­tració, ansi­e­tat, tras­torns del son... i fins i tot pen­sa­ments suïcides. La trampa de la ide­a­lit­zació, de la pos­si­bi­li­tat de crear un ima­gi­nari sobre nosal­tres que ens ofe­rei­xen les xar­xes soci­als i a través de les quals ens mos­trem al mon, evi­den­cia un altre gran debat: la con­fron­tació i el desa­just entre la nos­tra iden­ti­tat digi­tal i la nos­tra iden­ti­tat real, qui som i qui mos­trem que som a les xar­xes.

El tema reque­reix una anàlisi molt pro­funda que al meu enten­dre s’escapa de la dico­to­mia entre mòbil sí o mòbil no. Perquè tot i que la pro­hi­bició ens pot sem­blar la solució més rapida i fàcil, pro­hi­bir el telèfon no resol el pro­blema. De fet, les estratègies efec­ti­ves dema­nen acci­ons que ens aju­din a fer un ús crític de les xar­xes i les pan­ta­lles, ofe­rir eines pedagògiques, conèixer-ne les con­seqüències i, per exem­ple, poten­ciar l’alfa­be­tit­zació digi­tal de les per­so­nes adul­tes (sobre­tot pares i mares ) perquè l’escletxa que hi ha entre gene­ra­ci­ons és abis­mal. I cal que els acom­pa­nyem sobre­tot sent models d’ús i alhora esta­blint unes regles sen­sa­tes per al seu ús, que són ele­ments que pro­te­gei­xen del mal ús de les xar­xes i les pan­ta­lles.

Avui en dia tot això forma part de la gestió edu­ca­tiva de les famílies, que con­jun­ta­ment amb els cen­tres edu­ca­tius i la mateixa soci­e­tat ens tro­bem fent front al que és un dels rep­tes més grans, perquè encara des­co­nei­xem les deri­va­des de l’ús de tot això, tot i que alguns estu­dis ens apor­ten con­clu­si­ons molts pre­o­cu­pants (sobre­tot en relació a la salut men­tal). I men­tres­tant la nos­tra infància i el jovent con­ti­nuen viat­jant per la vir­tu­a­li­tat, amb una gran inde­fensió. Codis per a regu­lar-ne l’ús, espais de des­con­nexió lliu­res de mòbils, temps d’ús... són exem­ples de com els cen­tres edu­ca­tius ges­ti­o­nen i regu­len l’ús del telèfon.

L’opció òptima, al meu enten­dre és acom­pa­nyar i cons­truir pac­tes que puguin tra­duir-se en nor­mes que gene­rin apre­nen­tatge. Perquè al final vivim també en un món digi­ta­lit­zat, i per tant per molt que es pro­hi­beixi el telèfon mòbil als ins­ti­tuts quan sur­tin del cen­tre l’uti­lit­za­ran. Per tant l’opció més encer­tada és ofe­rir eines i cons­truir per­so­nes amb cri­teri que puguin ser conei­xe­do­res dels ris­cos, però també dels ele­ments pro­tec­tors de l’ús del mòbil, les pan­ta­lles i les xar­xes soci­als.