La fossa comuna dels cognoms

No ens ha d’estra­nyar que un diari anglès anunciï que “es ven una tomba de segona mà”. D’alguna manera cal fer saber les opor­tu­ni­tats als pos­si­bles com­pra­dors. Ignoro si exis­teix una anto­lo­gia del pin­to­res­quisme publi­ci­tari, que podria ser un lli­bre fran­ca­ment diver­tit. Un empre­sari valencià d’espec­ta­cles, ins­tal·lat a Bar­ce­lona, va pre­sen­tar una vegada un can­tant en el qual no creia gens amb aquest car­tell: “Diu­menge: debut, bene­fici i comiat del baríton...” I deia d’un espec­ta­cle musi­cal: “Todos los números son mejo­res!” Jo mateix he lle­git a La Van­guar­dia aquest curiós anunci: “Se empa­pe­lan habi­ta­ci­o­nes a domi­ci­lio”…

La gràcia de molts anun­cis angle­sos és, pre­ci­sa­ment, que no pre­te­nen ser gra­ci­o­sos. La mateixa La Van­guar­dia ens en recorda dos: “Coix del peu esquerre busca coix del peu dret, que gasti el número 41, per com­prar parells de saba­tes amb regu­la­ri­tat.” I: “Es desitja tro­bar un con­ver­sa­dor culte per par­lar a l’hora de sopar sobre Bizanci.”

L’anunci de la venda de la tomba “usada” té una segona part molt interes­sant: “Ganga per a una família que es digui Perkins.” Cal supo­sar que té una làpida amb aquest cognom gra­vat.

Perkins no és tan vul­gar com Smith, però és segur que hi ha bas­tants Perkins a Angla­terra. La infor­mació és temp­ta­dora, doncs, i m’agra­da­ria saber si algun Perkins vivent ha valo­rat l’opor­tu­ni­tat de dis­po­sar ja, pel mateix preu, d’una làpida amb el cognom. Si ho sabés, podria deduir el sig­ni­fi­cat que els angle­sos donen al cognom que duen. Si el con­si­de­ren més una “pro­pi­e­tat” sin­gu­lar que una sim­ple “iden­ti­fi­cació”.

La majo­ria de famílies ten­dei­xen a creure que ells són els Puig o els Cas­tell, que són, vaja, molt més Puig o més Cas­tell que l’altra gent que pugui dur el mateix cognom. És un sen­ti­ment de pro­pi­e­tat que no es limita als qui tenen cognoms de noblesa i gene­a­lo­gia com­pro­vada, o rars i mino­ri­ta­ris, sinó que és com­par­tit per tota mena de Costa, Serra o Fer­rer. El cognom és valo­rat com un “patri­moni”, i en el fons dol que no sigui “exclu­siu”. El cognom és allò que “som”, amb tota la càrrega que posa l’ésser o l’“essència”, i no tan sols una pura i pràctica eti­queta que evita la ine­vi­ta­ble con­fusió social. Ine­vi­ta­ble? No podem ser tan opti­mis­tes, en un moment o altre sem­pre ens con­fo­nen amb un altre Puig o un altre Espinàs, que el nos­tre ego­cen­trisme ens fa con­si­de­rar “intru­sos”.

Si un Perkins com­pra la tomba d’uns altres Perkins pre­ci­sa­ment perquè ja duu “el seu nom” demos­trarà que és una per­sona amb un gran sen­tit econòmic, però encara més amb un gran sen­tit de la uni­tat i la soli­da­ri­tat de l’espècie humana. Un bon exem­ple de modèstia, de falta de vani­tat, d’haver sabut pre­pa­rar humil­ment per a la mort el nom “estre­nat” amb inne­ces­sari orgull en el bres­sol.