Crist en una cistella de pa

Molt després d’haver-la vist per pri­mera vegada a la por­tada del lli­bre Obres de museu, que Josep Pla va dedi­car a Sal­va­dor Dalí, aque­lla cis­te­lla de pa posada al pre­ci­pici de la taula, el lloc on només l’hau­ria dei­xada una mà dis­treta o un cop acci­den­tal a l’hora d’endreçar, encara la veia en la panera de casa, tot i que la mare sem­pre tenia cura de dei­xar-la al mig i amb el pa lles­cat, perquè a ningú li faltés la seva porció, fins i tot quan era tan crui­xent que invi­tava a aga­far-ne a pes­si­ga­des com el de Pau Masó, el fle­quer de Salt a qui Dalí havia encar­re­gat els pans de tres pun­tes de la Torre Gala­tea però que per a nosal­tres era el veí de cals avis. Veia aque­lla cis­te­lla de Dalí en cada àpat, perquè repre­sen­tava alguna cosa que anava més enllà del ser­vei de taula, com la creu flui­xeta que hi gra­vava l’àvia amb el gani­vet, com la lle­pada ràpida que feia el pare a la crosta, tan­cant els ulls, com si com­bregués abans de posar-se’l a la boca. Aque­lla panera havia estat des del prin­cipi a tocar d’El Crist de Port­lli­gat: la mateixa llum, la mateixa pers­pec­tiva a un pas de l’abisme, el mateix rea­lisme obses­siu per tal d’esde­ve­nir una altra cosa, una pro­fe­cia, un record. El Crist, però, que m’havia impres­si­o­nat tant i que ara exposa el tea­tre museu de Figue­res en una ocasió excep­ci­o­nal, al cos­tat de La cis­te­lla de pa (que emo­ci­o­nant, quan una intuïció antiga rebrota quan ja ets gran), em va dece­bre amb el pas dels anys, perquè aquell angle audaç només el pot donar algú que es col·loqui a la mateixa altura omni­po­tent de Déu. El pa, en canvi, és arran nos­tre, a mig caure, a mig rose­gar, una bene­dicció quo­ti­di­ana.