I Hasél?

Quan aquesta peça vegi la llum pot­ser l’acord que faci­li­tarà la inves­ti­dura de Pedro Sánchez ja serà del tot públic. Fins ara la qüestió ha anat de dades econòmiques sobre tras­pas­sos i de finançament per res­ca­ba­lar el dèficit fis­cal i d’inten­tar encai­xar en l’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal (en una Cons­ti­tució en què, per cert, una part dels nego­ci­a­dors no hi cre­uen) el text d’una llei d’amnis­tia per tal que, quan més que pro­ba­ble­ment algú pre­gunti al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre la seva cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat, pugui res­pon­dre en sin­to­nia amb el que opina una mino­ria del meu gremi, que sí, que es pot jus­ti­fi­car a l’empara de la Cons­ti­tució que qui va delin­quir per ins­tru­men­tar una idea política no hau­ria d’haver estat pro­ces­sat ni con­dem­nat i que en con­seqüència s’ha d’enten­dre que mai va come­tre el delicte. El PSOE, doble­gat pel resul­tat de les elec­ci­ons del 23 de juliol, ha aca­bat dient que qui duria pres gràcies al seu con­trol de la fis­ca­lia és en rea­li­tat un pres polític.

L’existència de delic­tes polítics xoca, cal dir-ho, amb la idea mateixa de democràcia, ja que supo­sen una impug­nació de l’acti­vi­tat judi­cial i ins­ti­tu­ci­o­nal en gene­ral. Quan el que hi ha, com s’ha dit aquests dies, és una con­vicció que el tema mai s’hau­ria d’haver posat en mans de la justícia, l’única solució cons­ti­tu­ci­o­nal­ment via­ble és l’indult, una solució que la mateixa Cons­ti­tució no vol gene­ral jus­ta­ment perquè el que vol evi­tar és que l’exe­cu­tiu impugni l’Estat per la via dels fets. I tot i que, per això, Sánchez ha hagut de recórrer a l’amnis­tia com a moneda de canvi per a la seva inves­ti­dura, no ho fa perquè hi cre­gui, sinó perquè Puig­de­mont la neces­sita per tor­nar a Cata­lu­nya amb la mínima dig­ni­tat i sense pas­sar per la presó. I sense això no hi ha pacte.

Però efec­ti­va­ment indult i amnis­tia no són el mateix.  Si amb l’indult l’Estat per­dona el con­dem­nat,  perquè entén que raons de justícia mate­rial fan inac­cep­ta­ble que com­pleixi amb la pena, en el cas de l’amnis­tia es tracta jus­ta­ment del con­trari: és l’Estat el que demana perdó als con­dem­nats o pro­ces­sats pel fet d’haver-los per­se­guit. És per això que l’amnis­tia suposa una impug­nació gene­ral de l’acció ins­ti­tu­ci­o­nal i del parer de les majo­ries par­la­mentàries que li havien donat suport, fet que pot con­ve­nir extra­or­dinària­ment als par­tits inde­pen­den­tis­tes, però que resulta incom­pren­si­ble en l’acció d’un par­tit de govern a Espa­nya. En poques parau­les, si l’amnis­tia vol ser l’ins­tru­ment per millo­rar la gover­na­bi­li­tat del país, podem creure que és aquest l’ànim amb què es demana i s’accepta la mesura per part dels seus bene­fi­ci­a­ris?

I és aquí on entra en joc Pablo Hasél. No és estrany que qui fa tres anys que està a la presó per haver estat con­dem­nat pels delic­tes d’enal­ti­ment del ter­ro­risme i injúries a la corona s’hagi mani­fes­tat crític amb el que sem­bla l’abraçada immi­nent de l’inde­pen­den­tisme par­ti­dista amb el can­di­dat Pedro Sánchez. Perquè si algun delicte es pot con­si­de­rar polític en un sis­tema democràtic és aquell en què plana el dubte sobre els seus límits amb la lli­ber­tat d’expressió, més encara quan el Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans ja ha dit en algu­nes oca­si­ons que els delic­tes que aquest res­pecte manté el Codi Penal espa­nyol podrien estar vul­ne­rant aquesta lli­ber­tat civil, i no tant perquè no hagin d’exis­tir sinó pels con­torns del bé jurídic que hau­rien de pro­te­gir.

Hasél es pre­gunta per què aquesta mena de delic­tes no es poden enten­dre tan esbor­ra­bles com la mal­ver­sació o la deso­bediència que jun­ta­ment amb la sedició, i fins i tot ver­sem­blant­ment el ter­ro­risme, s’eli­mi­na­ran en les per­so­nes pro­ta­go­nis­tes del procés. Pro­ba­ble­ment es pot dir que perquè en el seu cas n’hi hau­ria prou eli­mi­nant aquests delic­tes o les seves even­tu­als inter­pre­ta­ci­ons res­tric­ti­ves de la lli­ber­tat d’expressió. La força retro­ac­tiva de qual­se­vol nova llei més favo­ra­ble penal­ment trau­ria Hasél de la presó. En canvi, sobre la sedició sem­bla difícil dur a terme aquest camí d’eli­mi­nació i no és pen­sa­ble en el con­text actual que sigui con­ve­ni­ent treure del Codi Penal la mal­ver­sació o la deso­bediència a l’auto­ri­tat. Així doncs, Hasél es pot obli­dar de poder seguir el camí d’exi­li­ats, embar­gats o con­dem­nats pels fets d’octu­bre i roda­lia, mal­grat ser molt més fàcil enten­dre que els temps can­vien sobre els límits de la lli­ber­tat d’expressió que sobre el càstig que pugui merèixer atemp­tar con­tra la uni­tat de l’Estat men­tre així es man­tin­gui esta­blert en la Cons­ti­tució.