Allò que passa

Es pot ensar­ro­nar durant molt de temps tot un poble? El fet que, mal­grat enganys i mani­pu­la­ci­ons diver­ses, hi hagi una bona part de gent que con­tinuï votant l’ensar­ro­na­dor demos­tra que la res­posta a la pre­gunta suara dita és que, efec­ti­va­ment, es pot i es con­ti­nua fent.

Hi ha tot de grans veri­tats en política que sovint se solen obli­dar. Per exem­ple: quan ens tro­bem amb un can­di­dat a la trona que es manté ferm en la paraula donada, se’l rifa­ran, tant els del propi par­tit com els votants.

Quan un gover­nant és massa sin­cer, aviat serà una molèstia, perquè una gran part del poble vol viure en una aixe­cada de camisa cons­tant, encara que diguin el con­trari. Són molts que no volen pas per­dre la cer­ve­seta, les vacan­ces, les pan­ta­lle­tes i la il·lusió de viure en un món ple de fal­ses fan­ta­sies.

Al cap­da­vall, no obli­dem l’afir­mació de Maquia­vel (sem­pre Maquia­vel, tan citat i tan poc lle­git) al capítol XVII d’“El príncep”: “Dels homes, en gene­ral, es pot dir que són: ingrats, volu­bles, fin­gi­dors i enco­bri­dors, covards davant dels perills i àvids de pro­fits.” Tant els qui volen manar com els qui es quei­xen dels qui manen.

Édouard Balla­dur deia que el poble no és cínic i que no vol que se l’enga­nyi, que els polítics man­tin­guin les pro­me­ses fetes. Però Balla­dur, tot i segu­ra­ment tenir raó, té un incon­ve­ni­ent nota­ble: no és català. I pel que hem vis­cut del 2017 ençà, ens ado­nem que, almenys, el poble català cau fas­ci­nat davant qual­se­vol comèdia matus­sera.

Si hom no es doblega davant el pen­sa­ment domi­nant, es mos­tra crític i surt del pen­sa­ment ofi­cial, se’l calum­niarà públi­ca­ment i se li envi­a­ran tot de per­so­nat­ges sinis­tres con­xor­xats per trair-lo i, si pot ser, fer-lo fonedís de l’arena política.

Si un ide­a­lista que per­se­gueix ser home d’estat (par­lem d’un estat català, lògica­ment) es refia d’un ter­cer i li revela els seus pen­sa­ments més pro­funds tot expli­cant-li com els vol dur a terme, aviat tindrà l’esquena far­cida de punyals i serà envol­tat de men­ti­des, doble joc i redo­bla­des traïcions de pre­sump­tes fidels a la seva causa.

D’aquesta manera es va res­po­nent la pre­gunta ini­cial. A casa nos­tra, ara mateix, només fun­ci­o­nen les parau­les del pro­ta­go­nista d’El come­di­ant, de Tho­mas Bern­hard, quan diu: “Al veri­ta­ble artista se’l llança a la cuneta, però al far­sant, a l’inútil, tots li van al dar­rere; s’incli­nen amb reverència davant el xar­latà.” I podem subs­ti­tuir artista per qual­se­vol altre indi­vidu amb noto­ri­e­tat que us pla­gui.

El 1922, ara ja fa més de cent anys, el jovent naci­o­na­lista català tenia les coses més clares que no pas ara. Manuel Car­rasco i For­mi­guera deia ales­ho­res: “Pen­sem bé el que cal fer i fem-ho. No n’hi ha prou de bes­can­tar els altres; Cata­lu­nya ha de poder i voler demos­trar que és un poble digne d’acon­se­guir la seva inde­pendència.” Pot­ser mai com fins ara hem estat tan allu­nyats d’aques­tes parau­les.

Aquests dar­rers dies s’ha par­lat d’Irlanda i de la seva inde­pendència. Una ànima il·lumi­nada ha arri­bat a escriure que “Cata­lu­nya i Irlanda són dos països amb molts lli­gams, sem­blan­ces i paral·lelis­mes”. En rea­li­tat, res de tot ple­gat és com s’ha dit.

Quan­tes notícies sen­tim cada dia sobre Irlanda als mit­jans públics de comu­ni­cació? En canvi, no parem de rebre infor­mació d’arreu de l’Estat espa­nyol i de l’Amèrica Lla­tina. On són els lli­gams aquí?

Sí que va exis­tir, fa també una centúria, la fas­ci­nació per la lluita d’inde­pendència irlan­desa. Fins i tot es va crear el par­tit Nosal­tres Sols, que volia ser un mirall del Sinn Féin d’ales­ho­res.

Nosal­tres Sols no va acon­se­guir pren­dre peu. El sepa­ra­tisme només va començar a créixer un cop Franco va arri­bar al poder. És així de trist. Els cata­lans vam fer una Renai­xença patriòtica cul­tu­ral i lingüística exem­plar, però ens vam obli­dar la política. Els irlan­de­sos van fer el mateix, però es van obli­dar la llen­gua.

Nosal­tres Sols va publi­car l’any 1932 un opus­cle titu­lat Per la pàtria i per la lli­ber­tat. Allà, s’hi dei­xen anar dues pre­gun­tes encara vigents als nos­tres dies: “Regna a Cata­lu­nya un alt pen­sa­ment col·lec­tiu de consciència de la pròpia dig­ni­tat naci­o­nal? I segona: “Exis­teix a la nos­tra terra un estat psíquic sen­ti­men­tal de desig abas­se­ga­dor de redi­mir-se de la situ­ació deni­grant de poble domi­nat i esclau, i fer entrar Cata­lu­nya en el con­cert de naci­ons lliu­res del món?”

Men­tre mirem de res­pon­dre aques­tes pre­gun­tes, con­ti­nuem amb la dis­tracció de l’amnis­tia, el traspàs de Roda­lies, el rela­tor i una futura con­sulta que pro­ba­ble­ment es farà la set­mana dels tres dijous.