Velles contalles

Les xer­ra­des a taula després dels àpats s’allar­ga­ven sem­pre força, a cals avis. Anti­gues lle­gen­des, dites curi­o­ses, acu­dits... Així era la que expli­cava l’avi Llo­renç, de Can Xacó, ori­gi­nari de Vila­ve­nut, al Pla de l’Estany. Diu que un home d’un mas cada matí tro­bava morta una de les vaques de l’esta­ble, amb una ferida al cap. Fins que va fer guàrdia tota una nit, amb l’esco­peta a punt. En tocar les dotze al cam­pa­nar, va entrar per la fines­tra un ocellàs negre que va ata­car sob­ta­da­ment una de les vaques. D’un tret el va tom­bar. Després, va pujar a la cam­bra de matri­moni i allà hi va tro­bar nua, estesa sobre el llit, la seva dona, amb una ferida sag­nant al mig del pit. També la lle­genda d’aquell noi que cada nit acom­pa­nyava la xicota a casa seva. Ella se n’anava apres­sada, sem­pre abans de la mit­ja­nit. Un ves­pre, el vai­let es va ama­gar i la va obser­var detin­gu­da­ment. La noia es va des­pu­llar i, després d’apli­car-se un ungüent a les parts puden­tes, va dir ben fort: “Fum, fum, xeme­neia amunt, sobre fulla...!” I va sor­tir volant. Ell la va voler imi­tar, però en comp­tes de “sobre fulla” va dir “sota fulla”. L’endemà el van tro­bar estès enmig de la gar­riga, amb el cos ben esgar­rin­xat de dalt a baix. Havia fet el camí de les brui­xes cap al sàbat, però arros­se­gant-se sota bar­des i espi­nes. També la història d’aquell ller­senc que, tor­rat com una sopa, una nit va caure esca­les avall. “Què fas, Tonet?”, va cri­dar la seva dona. “A casa seva, tot­hom baixa les esca­les com vol!”, va res­pon­dre ell enfu­ris­mat. També la d’aque­lla bruixa que, al bell mig de la Muga, es tirava amb la mà aigua a l’engo­nal un cop i un altre: “Ja que no pots men­jar, beu!”, cri­dava. O la d’aquells dos que, renyits a mort, es van des­a­fiar al cim de la mun­ta­nya. Es van dir de tot i es van agre­dir mol­tes vega­des. En tocar mig­dia, però, van recor­dar que encara no havien esmor­zat i ho van dei­xar córrer a la recerca d’un bon dinar. O la d’aquell caçador que, com que ni fura ni conill sor­tien del cau, va des­fer la paret de pedra amb santa paciència i tot seguit hi va anar entrant a poc a poc. Cami­nant, cami­nant, va arri­bar fins a unes caver­nes immen­ses, on se sen­tia sal­tar l’aigua. Deien lla­vors que allò era la comu­ni­cació amb el mar, pas­sant per sota Sant Pere de Roda, fins al cap de Creus. Tot ple­gat, velles con­ta­lles d’un poble, Llers, que recordo bé des de temps enllà.