En defensa de la democràcia

La ges­ti­cu­lació nazi i les pro­cla­mes fei­xis­tes vis­tes aquesta set­mana en les pro­tes­tes davant la seu del PSOE a Madrid hau­rien estat tan sols l’exhi­bició de l’extre­misme d’uns quants mani­fes­tants dis­po­sats a reben­tar-ho tot si no hagues­sin anat acom­pa­nya­des pel parai­gua com­pren­siu de la dreta i la ultra­dreta amb repre­sen­tació par­la­mentària al Congrés dels Dipu­tats. La par­ti­ci­pació directa en les mobi­lit­za­ci­ons del líder de la ter­cera força política –Vox– i la tar­dana i con­tem­po­rit­za­dora reacció del líder del PP a l’hora de con­dem­nar les fets aler­ten sobre fins a quin punt els rebrots fran­quis­tes i anti­de­mocràtics estan ben arre­lats al tei­xit social espa­nyol. Violència física a banda, els dis­cur­sos d’Abas­cal, Feijóo i Ayuso han anat car­re­gats de demagògia i violència ver­bal a parts iguals. Pel que fa a Abas­cal, ja es retrata tot sol quan és capaç de defen­sar l’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal i en la mateixa com­pa­rei­xença dema­nar a la Policía Naci­o­nal que deso­be­eixi les ordres dels coman­da­ments. Pel que fa a Feijóo, la com­pa­ració que ha fet entre la nego­ci­ació de la futura llei d’amnis­tia i el cop d’estat de Tejero el 1981 demos­tra el que per a ell va repre­sen­tar un fet tan greu com l’assalt al Congrés i el segrest de la sobi­ra­nia popu­lar a ràfegues de metra­lleta. Feijóo és un altre que es des­munta a ell mateix quan afirma que l’única diferència amb el 23-F és que el supo­sat cop d’estat “ara el pro­ta­go­nitza el can­di­dat a la pre­sidència del govern”, o sigui, aquell que ha rebut del rei Felip VI l’encàrrec de bus­car una majo­ria. I pel que fa a Ayuso, ja resulta difícil que superi el seu propi llistó de bes­ti­e­ses, ara afir­mant que el PSOE està colant per la porta del dar­rere una dic­ta­dura com­pa­ra­ble a les dels països de l’Est. No cal que la pre­si­denta de l’Assem­blea de Madrid vagi tan lluny a l’hora de bus­car com­pa­ra­ci­ons, tenint com té a l’abast el tes­ti­moni de les vícti­mes del fran­quisme. Que les asso­ci­a­ci­ons de jut­ges pro­gres­sis­tes s’afe­gei­xin a l’arti­lle­ria que pretén deses­ta­bi­lit­zar uns acords dis­cu­ti­bles però legítims, resulta xocant. Com a ciu­ta­dans poden exer­cir la lli­ber­tat d’expressió, però com a jut­ges també es desa­cre­di­ten valo­rant una llei que encara no s’ha apro­vat i de la qual no sabem el con­tin­gut.