Els dons de la ficció

Alguna vegada he sen­tit a dir que la ficció és una debi­li­tat que se supera amb la madu­resa, quan deixa d’interes­sar-te què fa que la senyora mar­quesa esti­gui trista o per què el tal John Smith va matar una tarda que feia vent el veí del ter­cer. Alguna vegada he cre­gut de debò que la gent asse­nyada, arri­bada a una certa edat, ja només es pot reconèixer en la lec­tura de l’assaig, que és, ben entès, el gènere del temp­teig, de la frag­men­tació, del dubte, amb la mateixa reticència d’arri­bar a cap lloc que la poe­sia, però fent-ho veure amb gira­gon­ses, quan ja saps que l’únic final és el del teu propi aca­ba­ment. I lla­vors aga­fes qual­se­vol de les novel·les velles que tens a casa, perquè bus­ca­ves algun pape­rot enta­fo­rat als pres­tat­ges o perquè de sobte neces­si­tes afer­rar-te a una escrip­tura que et retorni la con­fiança en les pedre­tes del destí, i caus de genolls allà mateix, amb Tom Sawyer a la falda com quan eres petita, sense poder dei­xar-lo, per més que ja no tin­guis ni l’edat ni els ossos per ado­rar aquesta classe d’encan­te­ris, i menys asse­guda a terra, amb el pijama encara posat i l’habi­tació per endreçar. Però aquí els tens, com una con­fi­tura resis­tent a cor­rom­pre’s, amb totes aque­lles figu­re­tes a dins anant cap a algun lloc que no sigui la mort, perquè pot­ser allò que els anys et pre­nen no és la dis­po­sició a ser absor­bit per una història fictícia, sinó el temps generós per llançar-t’hi sense remor­di­ments, com aquell Nadal sen­cer amb Moby Dick, després dels exàmens, o el llarguíssim estiu amb els rus­sos, com si a cap altre moment es pogués gau­dir millor de la insòlita fan­ta­sia de la neu.